Els comentaris sobre el tema s’escolten/llegeixen arreu i vénen farcits amb tota mena d’observacions i matisos. La frase més recurrent és dir que la filosofia està de moda. Com a professor de la matèria, durant més de trenta anys, em sap greu aquest judici perquè pot significar que de forma més o menys puntual té una importància efímera i una frívola argumentació. M’estimo més dir que la filosofia desperta interès, molt interès, i pot representar un contrast i una sorpresa. Moda o interès el fet és que, en aquests moments, tothom parla i valora el paper de la filosofia davant d’una realitat que se’ns presenta fràgil i perillosament perversa.
Alguns exemples que certifiquen aquest interès ben segur que són prou coneguts per alguns dels lectors. Tenim una sèrie televisiva que genera una notable audiència malgrat el seu discurs fluix, barroer i tronat. A Londres es fan sessions de debat filosòfic per gent que dorm al carrer i que es reuneixen un cop per setmana gràcies a la iniciativa del poeta irlandès Paddy Gormley. A les universitats del nostre país ha augmentat un 25%, poca broma, el nombre de matriculats a la carrera de Filosofia i no em val que la matrícula és més barata. Alguns dels alumnes més brillants a la darrera selectivitat han optat per aquests estudis. Els llibres d’autors i temes filosòfics es venen d’allò més i recordeu que el finalista del Planeta d’enguany, Marcos Chicot, ho ha fet amb la novel·la “La mort de Sòcrates”. El llistat d’exemples que palesen aquest inqüestionable interès és prou extens però no el puc concloure sense fer esment dels cursos de filosofia que es fan en algunes llibreries de Barcelona que sovintejo darrerament. La meva sorpresa ha estat d’allò més gran quan he vist el programa, la categoria dels conferenciants (Morey, Gómez Pin, Josep Maria Esquirol, Victòria Cirlot…) i sobretot que la inscripció estava tancada des de fa molt de temps. Òbviament, la filosofia interessa i molt.
La següent pregunta és reflexionar sobre el perquè d’aquest interès que podríem trobar força desmesurat. De totes totes, benvingut sigui. Hi ha un afany/delit per trobar respostes davant d’una realitat que resulta i descol·loca joves i grans. La imprevisió i la sorpresa s’han ensenyorit de tots els racons de la nostra vida. Tant desorienta un resultat a la presidència dels Estats Units com el que uns adolescents hagin dormit tot l’estiu a les portes del Palau Sant Jordi per ser els primers d’accedir a un concert del passat mes de novembre. Una frase recurrent: estem malalts. No ho sé. La me-cànica de la previsió s’ha desmantellat d’una forma molt sobtada. No queda res que ofereixi fiabilitat i garantia. De cop i volta hom cerca respostes i sobretot pautes per poder pensar i reflexionar sobre una societat que es veu abocada al reialme de la mentida i el frau. Nietzsche us podria ajudar en aquest tema. Pensar és el refugi més preuat.
L’interès per la filosofia i les possibles raons que l’argumenten ens porta als autèntics protagonistes d’aquesta disciplina. No podia ser d’una altra manera. Els filòsofs de tots els temps no s’han mogut mai del seu espai/discurs. No han canviat i sempre els hem tingut al nostre costat quan hem cercat aixopluc. Una altra cosa és que no els hàgim fet cas/ignorat. Ara sembla que els redescobrim. Però sempre hi són i el que diuen preserva una eterna validesa que cal assaborir davant l’amargor/perversitat que ens envolta. Qui millor per fugir de les pors que Epicur o Plató per entendre l’engany/hipnosi que la informació ens sotmet en els nostres temps. La sempiterna validesa d’uns pensadors ens dóna garanties i confiança. Elemental i sorprenent, alhora.
