Els Estats Units d’Amèrica estan dividits. L’elecció del polèmic Donald Trump com a president ha encabritat gairebé tothom. D’alguna manera, ací, al principat, també ho estem. Portem cinc/sis anys on l’escletxa sobiranista ha obert esvorancs. La culpa i/o la responsabilitat no la vol ningú. Jo crec, però, que s’ha de repartir fifty-fifty. Tot no pot passar pel sedàs d’una Constitució no actualitzada i la daga del Constitucional. Tampoc no hi ha dret a adjudicar-ho tot a la cantarella que he triat de títol. Sembla que la solució és prou fàcil: asseure’s ambdues parts i parlar. Civilitzadament. Peti qui peti.
Ara que ha acabat la interinitat del govern central potser canviarà quelcom. En Rajoy ha decidit que el nostre principal interlocutor ja no sigui en Cristóbal Montoro. Ens les haurem de veure amb la nova responsable del Ministeri d’Administració Territorial: la no menys famosa Soraya Sáenz de Santamaría. Coneixent-ne els antecedents familiars, no sóc gaire optimista. Si més no perquè, massa sovint, “els testos s’assemblen a les olles”. En aquest punt, no puc deixar de pensar en el seu pare (militar que fou director de la Guàrdia Civil, amb taques a l’expedient encara no del tot aclarides a hores d’ara).
En la vessant catalana, penso que el pes de la negociació recaurà a lloms del president Puigdemont. Consta que va telefonar al president Rajoy, després de la investidura. Un gest protocol·lari tardà que no garanteix un avenç significatiu en l’atzucac de la política de casa nostra. Sobretot per la posició minsa de la nova Convergència, al Parlament. Lligats -de mans i peus- pels deu diputats cupaires. Dos estils massa contraposats.
En tot cas, algunes notícies dels mitjans de premsa no ajuden gaire en la línia del que comento. Un llunyà vint-i-quatre de febrer de 2005, l’expresident Maragall obria la capsa dels trons. Qui no recorda la seva frase lapidària “vostès tenen un problema, que es diu tres per cent”? Darrerament, sembla que el run-run pren nova embranzida. Cada dia que passa surten serrells d’aquell possible affaire. Sense anar gaire lluny, podríem citar -entre d’altres-els qüestionaris del Palau de la Música, Teyco, Copisa, Sumarroca, tot el referit al clan Pujol, etcètera. La llista sembla prou llarga. No crec pas que tot plegat ajudi -gens ni mica- en la direcció d’una proposta ben consensuada.
Mentrestant, jo afegiria dos fets prou clars dins d’aquest embolat: les quinze seus de l’antiga Convergència segueixen embargades, i alguns podrien interpretar la reconversió de CiU versus PDC com una cortina de fum. Si més no per derivar l’atenció generalitzada cap a altres verals.
És cert que una constant judicialització de les institucions democràtiques del principat no fa altra cosa que emmerdar la troca. Podríem citar els problemes judicials de la presidenta Forcadell, del diputat Homs, l’alcaldessa de Berga o alguns regidors (com ara a Vic i Badalona). Però, si estirem cada cop més fort, ja es veu que anem tenint sempre les de perdre.
Algú ha de començar a desembolicar el cabdell. D’això, els catalans en sabem un pou. D’altra, si no, on queda la famosa carta de presentació del seny català? Dividir no és sumar. Més aviat anem en sentit contrari.
