A Espanya hi ha govern de la dreta per a posem que… quatre o vuit anys, com a mínim. O per a més, qui sap. A França, la dreta és a punt de conquerir el poder, en gran part gràcies als abundosos mèrits del tàndem Hollande-Valls i de la febrada del lepenisme. A Alemanya, Merkel diu que vol repetir, i té tots els números per aconseguir-ho. A Itàlia, a l’espera de l’imprevisible referèndum de diumenge, tampoc no s’espera cap govern mínimament progressista. Ens queden Grècia i Portugal. La primera, amb en Tsipras de genolls, després de tantes falses lliçons de radicalisme i dignitat, no és una referència per a res. Però Portugal… És una altra cosa. Allà van saber fer el que a Espanya va ser impossible per l’egoisme, la supèrbia, la fossilització i la formidable buidor ideològica de les esquerres, les velles i les noves.
Un pacte a la portuguesa, una "geringonça", que en diuen allà. Però que funciona. Ha donat uns resultats més que raonables per als ciutadans i per a la castigada economia portuguesa. El país no s’ha enfonsat, compleix més o menys els seus compromisos i objectius de dèficit, fa poc soroll, i a sobre està frenant l’austericidi. I, per si faltava alguna cosa, els talibans tramposos de Brussel·les i Berlín tenen pocs arguments per criticar el que estan fent, perquè se’n van sortint. I nosaltres amb Rajoy. Quina enveja. Clar, a la resta de la península Portugal no ens importa gens ni mica, perquè anem de sobrats i preferim entretenir-nos amb Fidel Castro. Però les esquerres portugueses van fent coses, a la seva, demostrant que hi ha altres polítiques possibles i que no són cap hecatombe que ens porti a la fi del món. Han revertit moltes polítiques neoliberals i han demostrat que les coses es poden fer d’una altra manera, amb un govern seriós en minoria. I aquí? Aquí el soroll continua, l’esquerra vagareja perduda per les galàxies i Rajoy governa amb força comoditat i continua aplicant el full de ruta de l’austericidi. Anys perduts, els passats i els propers, que ja no es podrà dir que són culpa de Rajoy, sinó de tots els que el van posar, per activa o passiva, mentre s’entretenien amb les seves cosetes. I així ens va.
