De tant en tant va bé mirar les coses amb una certa perspectiva. Quaranta anys és un número rodó per pensar històricament la ciutat. Quin balanç en podem fer? Terrassa és avui millor com a ciutat que fa quaranta anys? La resposta és radicalment sí. Terrassa ha progressat millor que la mitjana de ciutats grans de Catalunya? En algunes coses sí, en altres menys. Crec que la corba històrica d’aquests anys és molt positiva, però mirem-ho amb el detall que permet un article d’aquestes dimensions.
Voldria pensar en aquelles coses en què el canvi a Terrassa ha estat diferencial. Com a moltes altres ciutats, la salut, l’educació, els serveis socials o la gestió dels residus han assolit nivells molt correctes. Però són coses en què, essent primordials, la ciutat no ha esdevingut diferencial. Simplement és el que s’esperava d’una gestió municipal correcta. L’Ajuntament ha crescut molt com a organització en aquests anys, ha esdevingut una burocràcia més eficaç que eficient i, dintre la manca de flexibilitat i l’excés de directius que acumula, és un Ajuntament que com a maquinària administrativa funciona raonablement. Voldria posar els accents en allò que ha suposat oportunitats aprofitades i oportunitats perdudes, en allò que ha estat diferencial.
La ciutat que sortia del franquisme generava poques oportunitats d’autoestima. Era una ciutat clivellada urbanísticament i social. Només tenia un motiu d’alegria, per fi, el 1975 s’havia inaugurat l’autopista Terrassa-Sabadell-Barcelona i ja no calia passar per Cerdanyola i el Coll de Montcada per accedir a Barcelona. En tot cas, el balanç urbanístic de la democràcia és netament positiu. En els vuitantes i norantes es va recosir la ciutat, es van dignificar els barris, es va soterrar la Renfe, es va resoldre malament el 22 de Juliol i es va fer un extraordinari parc de Vallparadís. La ciutat va canviar i el seu centre va adquirir atractiu. El repte urbanístic, venint d’on venia, Terrassa l’ha superat amb nota. No ha esdevingut una ciutat preciosa, però s’ha dignificat i té racons notables.
Aquesta millora urbanística de Terrassa no és única en les ciutats catalanes però és ben remarcable. El que va passar a Barcelona amb Maragall, a Girona amb Nadal, a Sabadell amb Farrés, va passar a Terrassa amb Royes. Eren les grans alcaldies de Catalunya i van transformar les ciutats des d’un poder local molt reforçat. Cadascú amb el seu estil, i Royes, a més, amb la palanca de la Diputació de Barcelona, des d’on escombrava cap a casa cada cop que podia. Terrassa en aquests anys va tenir un altre aspecte diferencial, es va consolidar com a ciutat universitària. El campus de la UPC vertebra una de les ofertes universitàries més potents de Catalunya, tot i que des de fa anys li falta un gran revulsiu, és un factor clau per a la ciutat. Terrassa ha vist créixer en aquests anys també el Leitat com un dels centres tecnològics de referència i ha compost una concentració de talent tecnològic destacable a Catalunya. Terrassa s’ha consolidat també com una ciutat avançada en serveis sanitaris. La dupla entre la història Mútua Terrassa (privada) i el Consorci Sanitari de Terrassa (públic) ha funcionat. No tenen la reputació del Clínic o la Vall d’Hebron però són hospitals de primera divisió.
Econòmicament la ciutat ha passat del tèxtil com a referència a una diversificació on la indústria ha perdut massa pes respecte dels serveis i sobretot de la construcció. Quasi no queden empreses grans que es van anar concentrant més a l’entorn de la B30 que la d’un Quart Cinturó encara per acabar. Comercialment, Terrassa és una ciutat sense grans referents tot i presentar una oferta proporcionada a la seva dimensió demogràfica. Terrassa continua mantenint més la tradició que la base productiva industrial. La gran aposta econòmica de la Ciutat Audiovisual ha quedat a mitges, es filmen pel·lícules però no hi ha una indústria audiovisual assentada a la ciutat. En aquest anys Terrassa ha perdut oportunitats que avui ens semblen massa poc lluitades. Cal recordar per exemple que HP va començar a Terrassa el que avui és el seu gran campus de Sant Cugat. Avui la ciutat seria una altra amb un referent d’aquesta dimensió. Tampoc va saber retenir l’Escola d’Arquitectura com abans no havia sabut lluitar per la UAB.
Culturalment i esportiva, la ciutat ha mantingut l’hoquei herba com un gran referent identitari, el jazz manté un festival digne però costa de mantenir-lo com un factor diferencial. Els castellers, en especial la potència dels Minyons, han irromput com un vector inesperat en la cultura local d’aquests anys.
Terrassa ha millorat la seva mobilitat. L’aposta entusiasta de Royes pels túnels de Vallvidrera contrastava amb la posició reticent de Farrés. En general l’E9 ha elevat el posicionament estratègic de Terrassa al territori. La prolongació recent dels Ferrocarrils de la Generalitat ha estat l’aspecte recent més important que ha viscut la ciutat.
Terrassa és una societat socialment complexa. Probablement una de les millors aportacions de l’etapa Navarro passa desapercebuda. Després dels fets de Ca n’Anglada (2003), Terrassa podia passar a ser una mena de barri Molenbeek de Catalunya. I això es va evitar, i aquest fràgil equilibri que es va mantenir va anar dissipant la percepció de Terrassa com una ciutat estigmatitzada per guetos. La ciutat ha viscut sota un mateix color polític però la continuïtat és relativa. Les persones fan la diferència. El PSC de Ballart té poc a veure amb les versions anteriors. S’ha trencat una certa tradició pactista que va saber transformar inclusivament la ciutat. Ara el pèndol es desplaça en sentit contrari. La ciutat dels vuitanta es va recosir urbanísticament. La ciutat dels noranta va tenir estratègia (indústria, universitat, cultura). La ciutat dels primers 2000 va saber preservar l’equilibri social. La ciutat que surt de la crisi de 2007 és molt més complexa socialment i política, però encara no ha explicat a on va. Hi ha molt soroll polític però costa percebre alguna cosa semblant a una estratègia de futur.
