Llegeixo que l’equip de govern recuperarà la Font de les Canyes com a espai natural. Com que llegeixo el Diari de Terrassa a deu mil quilòmetres de distància, la nostàlgia es fa més gran. Sí: vaig ser alumne de l’Escola Social del senyor Artigues i la senyoreta Pilar, i tots els que ho hagin estat compartiran amb mi l’estreta vinculació sentimental amb la Font de les Canyes.
En aquell temps, tot i ser els alumnes afortunats d’una bona escola com era ca l’Artigues -que és com en dèiem-, el cert és que no teníem pati. Ara pot semblar una barbaritat, i no faltarien savis pedagogs que alertarien amb estudis saberuts que aquesta manca de pati podria ser causa de greus trastorns educatius i d’irreversibles patologies psíquiques. Doncs, d’entrada i si no se’ns diagnostica el contrari, els qui vam anar a aquesta escola sense pati som gent -relativament- normal, i sense traumes greus. Si més no, de traumes conseqüència de l’absència de pati. Potser és cert que mai no hem sabut jugar massa bé a pilota. Però la nostra habilitat amb els jocs de sala -el futbol de botons, els jocs de bales, el rebotxí (amb un os de genoll, imagino que de xai) i d’altres- era excepcional. Segur que no falta gaire temps perquè algun altre pedagog saberut descobreixi que aquells jocs tenien unes virtuts descomunals. Llavors, es faran tallers a les universitats per recuperar-los com a estratègia terapèutica pels afectats de TDA, un mal que llavors era totalment desconegut i que, per tant, ningú no n’estava afectat. Jugàvem a la "sala" -el nom de l’espai de recreació-, que si llavors ens semblava gran, ocupant-la de manera alternativa per cada classe, estic segur que, si ara la tornés a veure, em semblaria dramàticament minúscula.
Tanmateix, aquesta reclusió a la "sala" de l’escola, l’espai destinat a una recreació tranquil·la i mesurada, sense crits ni corredisses, era trencada pocs dies a l’any per una anada a peu a la Font de les Canyes. Jo ara recordo els Dijous Gras, però crec que hi anàvem en alguna altra data assenyalada. Amb l’entrepà corresponent, o la taifa, i una pilota sota el braç, caminàvem fent una filera ordenada, carretera de Castellar amunt, fins a arribar a una esplanada on era possible jugar a pilota. Un parell de pedres a cada porteria, i vinga xutar tot el dia. Era clar que alguns companys pertanyien a algun club esportiu i eren més hàbils que els que ens limitàvem a jugar-hi dos o tres cops l’any. Però als menys entrenats ens feien fer de porters o de reserves, i tot arreglat.
No cal que digui que una de les primeres coses que faré de tornada a Terrassa serà anar a la Font de les Canyes. Ja sé que em precipito, i que encara falta molt per acabar aquesta recuperació. Però suggereixo, amb temps, que, el dia que acabin els treballs d’endreça de l’espai, els antics alumnes de l’Escola Social hi fem una trobada, amb taifa amb truita de botifarra d’ou, i un bon partit de futbol. Estic segur que serà tot un èxit. Darrerament, i gràcies a les xarxes socials, he recuperat un vell bon amic d’escola que va marxar de Terrassa aquells anys, el Quim Ribera. I espero que també hi pugui ser l’Agustí Gràcia. I el Pere Gorina i l’Ignasi Utset. I el Lluís Ollé i l’Àngel Vidal. I el Pere Vilalta i el Joan Serarols. Amb tota la resta. I parlarem de l’Àngel Arisó, que ja no ens pot acompanyar. I agrairem al govern municipal que ens hagi retornat un espai de memòria de quan érem uns nens.
