A l’escola d’educació primària de Cambridge, Massachusetts, on portem els nostres fills, tots els dilluns al matí de 7:45 a 08:00, alumnes, pares i mestres ens trobem al pavelló de l’escola per fer escola, i comunicar-nos notícies d’interès i futurs esdeveniments. Aquest quart d’hora setmanal està conduït pels propis estudiants que com a molt tenen 11 anys. Dilluns, 7 de novembre, es va aprofitar també per parlar de les eleccions, i quatre joves estudiants van escenificar els quatre candidats a la presidència dels Estats Units. El petit acte es va desenvolupar sota un clima d’absolut respecte que em va emocionar. Hagués estat molt fàcil que els nens haguessin rigut, cridat o xiulat quan el candidat que no els agrada hagués pujat a l’escenari. No va ser així, i va ser bonic.
L’endemà, aquests petits futurs votants, van poder votar a l’escola. Tot com si fos de veritat, urnes, banderes, l’adhesiu de "I voted", etcètera. Tot per fer sentir als nens que el seu vot compta, i si més no que en un futur comptarà, per fer-los partícips d’un esdeveniment important al país, i per encoratjar-los a votar sempre, ja que la taxa de participació als Estats Units és molt baixa comparada amb la d’altres països avançats, per raons curioses que un altre dia es poden discutir.
Sigui com sigui, aquests petits actes i esforços per part de l’escola han fet preguntar-me si parlem suficient sobre política amb els nens. Hom pot pensar que ja tenen tota la vida per sentir-ne a parlar, i que n’acabaran tips. Però alhora es pot pensar també que se’ls ha de parlar de la Política amb majúscules. Una cosa és la política amb minúscules (el seu dia a dia, discussions, problemes com la corrupció, etcètera) i l’altra, la Política amb majúscules, el que pot arribar a ser. Passa el mateix amb democràcia/Democràcia, justícia/Justícia, economia/Economia o universitat/Universitat. La primera defineix el que és, la segona el que pot arribar a ser. I, als nens, els fem un bé, si els parlem del que poden arribar a ser la Política, la Democràcia, la Justícia, l’Economia i la Universitat amb majúscules. Parlar del significat Últim, del significat més desitjable possible.
Un cop dit això, les eleccions no han deixat indiferent ningú. Els mercats hi han dit ja la seva, gent plorant, manifestacions, gent segurament satisfeta, en fi, multitud de reaccions d’unes eleccions que passaran a la història. No és el moment ara d’analitzar els discursos de cap candidat, però mai en la història recent un candidat d’un país avançat havia sobrepassat tantes línies vermelles. Les línies s’han sobrepassat amb el vocabulari (veure vídeos/tweets sobre dones), les generalitzacions ofensives contra mexicans/musulmans, la imitació d’un periodista amb discapacitat física, les propostes (un mur, negar el canvi climàtic), etcètera. Sabent que precisament aquest candidat ha estat votat per 60 milions de persones, que ha guanyat les eleccions i que serà el president d’un dels països més potents del món ens porta a preguntar-nos com explicar això a un nen, a una nena, a uns fills.
1. Escoltar és com estimar, mai n’hi ha prou. Una de les primeres conclusions d’aquestes eleccions és que no s’ha escoltat prou. Segueix havent-hi una part de la població que no és escoltada, que no és tinguda en compte, fins i tot és oblidada per les prediccions/enquestes. Ha passat amb el Brexit i ha tornat a passar aquí. Per tant, la política, els mitjans de comunicació i la societat civil han de seguir fent un esforç per escoltar els no-escoltats. I els nens, que són els primers que s’enfaden amb raó quan no són escoltats, ho poden entendre bé. El poder de parar l’orella.
2. Els electors envien un missatge. Simplement no em puc creure que els 60 milions d’electors comparteixin l’opinió sobre dones, mexicans, musulmans o discapacitats físics de Trump. De fet, diria que ni ell mateix s’ho creu. El que sí que sembla evident és que hi ha una bona part de la població frustrada, perjudicada i menyspreada que no és escoltada (punt 1) i que està cansada de les famílies de sempre, els bancs de sempre, els mitjans de comunicació de sempre, i que amb el seu vot, la seva veu, envien un senyal que toca canvi. Explicar que votar per un candidat no suposa necessàriament compartir tot el que el candidat diu pot ajudar a alleugerir la situació. No som el que votem.
3. Seguir lluitant per estendre ponts. La política és una part crucial en l’entramat que acaba sent la societat, però ni de bon tros l’única. Pot passar de vegades que un govern en funció tendeixi més a construir murs que a estendre ponts. Molt bé. Doncs, si un creu que el món només pot avançar en la mesura que es construeixin més ponts, i es deixin de construir murs, té a les seves mans un bon grapat de recursos/entitats/iniciatives per fer-ho possible. Inspirem els nens amb una mentalitat constructiva i inclusiva.
4. Sempre en positiu. S’ha d’acceptar la victòria. És un fet. I és alhora un moment molt fàcil per caure en retrets, per discutir amb gent que vota el contrari que tu, per caure en el desànim. Tampoc cal caure en la recurrent temptació de l’adoctrinament. La vida no és blanca/negra, bons/dolents, republicans /demòcrates, Catalunya/Espanya. Tot és més simple i alhora més complex. La vida és de color, i hem d’encoratjar els més petits a seguir mirant-la amb tots els colors, i convidar els nens a fer allò que saben fer tan bé: imaginar. Imaginar que un món millor és possible.
L’autor és doctor en Ciències Socials per la Universitat d’Edimburg
