La dada és brutal. Una de cada tres dones europees ha patit en la seva vida alguna forma de violència masclista: agressions físiques o sexuals. Aquesta és la dimensió del drama, davant del qual encara gran part de la nostra societat es queda absolutament indiferent. I encara s’hi poden afegir algunes dades més, igualment esfereïdores. Una de cada vint dones ha estat violada o agredida sexualment. Una de cada tres ha patit maltractaments psicològics per part de la seva parella. Una de cada dues ha patit assetjament sexual. I es considera que només una o dues de cada deu presenten denúncia: si ho fessin totes, bloquejarien la policia i la justícia. Aquesta és la crua realitat. I encara podríem afegir unes quantes xifres més bèsties, més escandaloses, al voltant d’aquesta vergonya: les ablacions i altres mutilacions, les nenes casades per força, la prostitució (que, no ens enganyem, quasi mai no és lliure) i tantes altres formes d’explotació de les dones… Tot plegat és d’una brutalitat extraordinària i té un poder indiscutible: revela quin és l’autèntic lloc de la dona a la nostra societat i al món. I encara té un altre poder, més esgarrifós: el de descobrir com veuen realment les dones una gran majoria d’homes i el d’entendre en quina barbaritat s’ha convertit la masculinitat al llarg de la història. Amb un dia internacional com el d’avui no resoldrem res, tot i que ajuda almenys a posar la tragèdia davant dels ulls de qui la vulgui veure. D’aquí en surten canvis, solucions, revolucions? Ho dubto força, aquest no és el camí, perquè s’acaba perdent en la retòrica. Tanmateix, almenys es va trencant algun trosset de la crosta de por, silenci, indiferència i dolor que amaga l’autèntic rostre de la nostra societat. Un rostre dur i agressiu, d’injustícia i abús, un rostre inhumà, que és el dia a dia de moltíssimes dones, d’una gran majoria de dones, amb totes les excepcions que vulguem.
