Arran de l’informe del Síndic de Greuges que es va fer públic abans de l’estiu en relació amb la segregació escolar a Catalunya, s’ha obert un debat a la nostra ciutat que fa temps que alguns el mantenim en diferents plataformes ciutadanes i educatives, tant de la ciutat com de fora. Al MUCE de Terrassa, l’Associació Alexandre Galí o, en el nostre cas, dins la sectorial d’educació d’ERC Terrassa. Espais de discussió amb opinions i sensibilitats diverses, però amb una cosa en comú: la preocupació per la realitat educativa de la ciutat i el país.
Una de les conclusions més interessants de l’informe del Síndic de Greuges és que ens demostra que les poblacions amb més concentració de població nouvinguda no són necessàriament les que tenen índexs de segregació més alts. La segregació depèn d’altres factors i afecta de ple les possibilitats educatives, formatives i laborals de la ciutadania. Que Terrassa ocupi el primer lloc en aquest informe com el municipi amb més segregació escolar ens ajuda a portar un tema clau per al desenvolupament de la nostra ciutat al centre del debat polític, obliga a una anàlisi rigorosa de les causes i a plantejar polítiques que ens permetin assegurar la igualtat d’oportunitats per a tots els nens i joves.
Per poder trobar les eines correctes i actuar, cal tenir en compte els factors que incideixen en la segregació escolar. En aquest sentit, l’Ajuntament té a les seves mans una de les principals eines per reorientar la distribució de l’alumnat: el mapa escolar. Repensar-lo és una necessitat social i educativa, però no ho podem fer sense ser conscients que el mateix desenvolupament urbanístic i la distribució de la població a la nostra ciutat tenen les seves complexitats.
Cal dir que la distribució escolar a Terrassa respon a unes raons històriques que van suposar a finals dels 60 i principis dels 70 la concentració d’escoles privades, moltes d’elles ara concertades, al districte 1, i, a mesura que la demanda suposava la necessitat de creació de noves escoles i instituts, aquestes i aquests, majoritàriament públics, s’anaven ubicant als límits de la ciutat intentant distribuir-los equitativament per barris: instituts com Can Jofresa o el Torre del Palau (abans Pau Picasso) o escoles com el Marià Galí en són exemples diàfans.
Des d’un punt de vista urbanístic la ciutat també ha canviat molt respecte de la Terrassa de la Transició. La ciutat d’ara és el resultat d’uns canvis que van des de la creació de barris populars durant el franquisme fins a la creació de nous barris sorgits del boom immobiliari de principis de segle. Aquesta situació ha provocat una distribució de l’alumnat molt vinculada amb la realitat socioeconòmica del barri on es viu.
Tampoc podem mirar el futur plantejant solucions que no tinguin en compte la pròpia evolució demogràfica de la ciutat i com afectarà aquesta la demanda escolar. Així, si bé Terrassa encara resta a l’espera de dos instituts compromesos per la Generalitat (Aimerigues i Can Roca), avui ja sabem que la demanda de places a l’educació secundària començarà a decaure d’aquí a quatre anys, amb l’arribada de la generació d’alumnes nascuts el 2008. Per tant, l’increment actual de demanda donarà pas a partir del 2020 a un descens de fins al 30% d’alumnes respecte a les dades actuals. Una projecció a tenir en compte i que podria obrir la porta a repensar les demandes a realitzar des de la nostra ciutat, ja que aquest canvi també es podria emprar per estudiar i, si fes falta, reivindicar el model d’institut-escola com a espai d’educació continuada, motor contra la segregació i element diferenciat de valor de l’escola pública.
Des del grup d’ERC-MES es va presentar una proposta al mes de juliol per saber quines eren les raons dels pares per triar un centre o altre amb l’objectiu de millorar l’oferta educativa de la ciutat. És un principi per acabar de fer una fotografia de la situació actual: índex de segregació, distribució urbanística dels centres o raons familiars per triar un centre o un altre, entre altres dades. Aquesta anàlisi ens ha de servir per reconfigurar alguns aspectes de la política educativa de la ciutat, fet que demana certa generositat per part de tots els agents educatius de la ciutat, tant dels partits polítics de govern (que mostren una inacció preocupant ara que s’ha obert el meló) com dels partits de l’oposició, de la comunitat educativa, dels sindicats, de les escoles (tant concertades com públiques) i en general de la societat terrassenca. Ens hi juguem el futur.
