Algunes investigacions realitzades els darrers anys han revelat que la violència en la parella no es produeix només quan hi ha convivència, sinó que afecta també les relacions i les actituds quotidianes de la població jove i adolescent. És prestar atenció també a altres tipus d’estudis i investigacions més qualitatives, que ens parlen dels micromasclismes, un masclisme invisible, normalitzat i, per tant, legitimitat per l’entorn social.
L’enquesta “Percepció social de la violència de gènere entre joves i adolescents”, elaborada pel Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) l’any 2012, apuntava que el 33% de persones de l’Estat espanyol entre 15 i 29 anys considerava acceptable la denominada violència masclista de control, que consisteix, entre altres, a impedir que la parella vegi la família o surti amb les seves amistats; no permetre-li que treballi o estudiï; vigilar els seus horaris, i, en definitiva, dir-li què pot fer o què no. En canvi, quan es preguntava a les mateixes persones si rebutjaven la violència masclista, el 97% afirmava rotundament que sí, la qual cosa fa pensar que hi ha un terç de la població jove que no considera les actituds de control per part de la parella un acte de violència.
Tot feia pensar que la violència masclista aniria desapareixent a mida que les generacions més joves anessin creixent, però el cert és que no només no ha estat així, sinó que la violència vers les dones ha anat canviant de forma i s’hi han afegit nous espais -les xarxes socials, especialment- que són un hàbitat especialment favorable per al control, perquè es pot fer de manera continuada en el temps sense que el detecti l’entorn més proper de la persona assetjada. Es tracta, doncs, d’una violència més subtil i encoberta, més difícil de detectar i d’identificar, però que té greus conseqüències negatives en la salut física, emocional i social de qui la pateix.
Malauradament, les polítiques de sensibilització i prevenció iniciades la darrera dècada s’han vist molt afectades per la crisi econòmica, que va produir, a nivell estatal, el desmantellament institucional, la paràlisi i les retallades en polítiques socials i de prevenció. De fet, les lleis de què disposem, tant l’estatal com l’autonòmica, no han anat acompanyades de prou dotació pressupostària ni dels recursos adients per desplegar-les, de manera que moltes de les actuacions previstes han acabat recaient sobre els municipis.
A Terrassa en aquests anys, hem prioritzat el manteniment dels serveis i les actuacions per prevenir la violència masclista i per atendre qui la pateix. La prevenció entre la gent jove s’ha mantingut perquè tenim el convenciment que cal actuar des de les primeres relacions, i per això, en el darrer mandat, s’ha continuat oferint tallers de sensibilització -gairebé 2.000 joves han pres part en alguna de les accions de prevenció realitzades- i s’ha continuat invertint en formació a professionals i en l’atenció directa.
A més, ara, volem complementar aquestes actuacions treballant amb més contundència sobre àmbits en què no tenim competència, com són: el control dels continguts dels mitjans de comunicació o de la publicitat i la formació del professorat en matèria de perspectiva de gènere i de prevenció de les violències masclistes i patriarcals.
Des de l’Ajuntament de Terrassa ens comprometem a promoure la creació d’una xarxa activa de joventut per la igualtat, a treballar perquè tot l’alumnat participi almenys en una activitat de sensibilització al llarg de la seva vida escolar, a promoure la formació del personal que treballa en la prevenció i l’atenció de la violència entre la gent jove i a demanar a la Generalitat que ho inclogui en el currículum de l’alumnat i que reguli l’obligatorietat dels cursos sobre perspectiva de gènere en el pla de formació del professorat. Però no oblidem que, tot i que òbviament els centres educatius i el professorat tenen un paper important, no han de carregar en solitari amb la responsabilitat d’eradicar la violència. Aquest és un problema social, perquè la nostra societat, tot i que menys que en altres èpoques, continua essent sexista, masclista i patriarcal, és qui ha d’implicar-se en aquesta lluita: les famílies, les empreses, les entitats, les institucions i, sobretot, les persones.
L’autora és regidora de Polítiques de Gènere de l’Ajuntament de Terrassa
