La situació actual és molt més que alarmant respecte als menors que arriben a patir greus intoxicacions i a les portes de la mort en qualsevol trobada de cap de setmana per consum incontrolat de tota mena de destil·lats, blancs per suposat. Només s’explica i comenta una mínima part com si fos la punta de l’iceberg que amaga una realitat molt preocupant i que sembla no aturar-se malgrat els advertiments de tota mena. Cada vegada l’edat d’iniciació és menor. Les alarmes sonen, durant uns dies, amb més força i continuïtat després d’algun cas tràgicament desconcertant com el de la mort de la nena de Sant Martín de la Vega o les darreres intoxicacions etíliques de menors en terres gallegues. Després torna una calma aparent que forma part d’aquest autoengany col·lectiu. Tot passa a casa dels altres. "El meu fill no beu gens." "Sempre controla." Per favor!
Se sap allò que només és vol saber perquè la moguda és prou notòria i amb un calendari marcat pels caps de setmana més les festes assenyalades: castanyades, festes majors o caps d’any. Beure s’ha convertit en una rutina i no s’entén una trobada, de l’ordre que sigui, sense el monumental gat de fi de festa. No ens trobem davant un problema on calgui una tasca detectivesca per saber on es fan els botellots, què és pren i quins en són els protagonistes. La geografia del mam és prou coneguda/extensa i permet fer una anàlisi prou definitòria de participants i productes utilitzats. Si sabem el què passa i, fins i tot, es poden tenir dades dels perfils/moviments dels usuaris habituals per què no es fa alguna cosa més que els procediments habituals. No en tenim prou amb els controls/xerrades de torn o les consultes mediàtiques a metges i psicòlegs sobre quines seran les repercussions a mitjà i llarg termini d’aquesta majoritària activitat. Ja ho sabem que el fetge i el cervell hauran de pagar tots els rebuts pendents amuntegats durant molts anys i moltes intoxicacions etíliques. Ja ho sabem que, si de la nit en fem dia, l’endemà i l’altre no servim per a res. No hi ha massa cosa a descobrir i sí molta, moltíssima, per evitar. Les darreres conclusions ens porten a l’increment del consum en edats més primerenques i a una pràctica molt més habitual, i rutinària, que va més enllà d’alguns d’aquests espais "meravellosos" que alguns ajuntaments destinen/acoten perquè s’agafi la gran trompa durant la festa major. Molta canalla beu molt i cada cap de setmana. És l’esport més practicat. Algunes ments pensants s’alarmen i s’interroguen sobre la procedència del vodka de torn ja que no tenen encara l’edat per comprar-lo. Per favor, avui tot es pot comprar /aconseguir pels milers de canals/contactes/proveïdors existents.
Esmenar la plana sobre aquesta qüestió no serà gens senzill ja que s’ha anat massa lluny i ha mancat contundència, des de fa molt de temps, davant l’anècdota concreta o el problema més generalitzat. Ningú hauria de riure quan es veuen certes situacions al carrer, a les zones d’oci o al tren. Algú hauria de frenar aquests botellots maratonians o l’esperpèntic espectacle del tren de Barcelona a Mataró de cada divendres vespre/matinada. Qui declara que tot es mou dins les previsions establertes no sap massa el que diu. El problema no és definir/indicar territoris, centrals o perifèrics, per fer botellot. El problema és reduir, àdhuc, liquidar el consum. No ens equivo- quem.
