Abduïts per la gran influència mediàtica de l’esport professional, sovint se’ns escapen mèrits i fites de l’esport amateur que mereixerien un gran reconeixement. És el cas de l’atleta terrassenc Josep Boada, conegut per molts com la gasela Boada.
En Josep va començar a córrer al febrer de 1989 amb 100 kg de pes, i amb 9 mesos de preparació va debutar a la marató de Nova York amb un magnífic temps de 3h.00’14". Cinc anys després, al febrer de 1994, aconseguia la seva millor marca a València, corrent els 42 km a 3’42" i deixant el crono en 2h.35’27". Sempre per sota de 2h.50′, ha participat a les maratons més importants del calendari (Chicago, Londres, París, Milà, Viena, Brisbane, Venècia, Barcelona…). A banda de les maratons, ha corregut multitud de mitges maratons amb una millor marca d’1h.12’32" i ha estat campió de Catalunya, una vegada de 10.000 m en pista i dues en 5.000 m.
Poc satisfet i sempre buscant excuses per viatjar (una altra passió d’en Josep), el març de 2014 va quedar campió del món per equips en mitja marató per a majors de 50 anys a Budapest, amb la selecció espanyola, fent equip amb un asturià i un gallec. I, tot just fa una setmana, s’ha proclamat campió del món a Sidney, en la prova de marató per equips de majors de 55 anys, corrent per a la selecció espanyola amb el Juan i l’Álvaro, i sotscampió del món individual amb una marca de 2h.56’07".
Només els que practiquem esport de forma habitual sabem la dificultat, la constància necessària i els sacrificis diaris que calen per assolir aquestes marques durant tants anys. També sabem que, a banda de convertir les rutines d’entrenaments en autèntiques formes de vida, com la dieta, cal tenir una qualitat innata i genètica que el Josep sempre ha tingut. I encara té més mèrit el que ha fet i el que farà la gasela Boada, si tenim present que l’any 1996 va haver de parar per una intervenció delicadíssima d’angioma cavernós al cap i on, com ell diu amb ironia i sentit de l’humor, li van canviar el Pentium per un de més potent…
El Josep, que ara pesa 77 kg, és a dir 23 menys que quan començava a córrer, ha evolucionat i ha passat d’entrenar a les 6 del matí a fer-ho a les 8 del vespre, però sobretot ha vist que l’única manera de seguir corrent és adaptar-se al pas del temps per així respectar les seves articulacions, que Deu n’hi do els quilòmetres que porten a sobre. Ha anunciat que deixa les grans distàncies, però de ben segur que no deixarà de practicar l’atletisme, la seva gran passió juntament amb el bon menjar, els viatges i la seva família.
Vull felicitar-lo en nom de l’Ajuntament i de tots els runners de Terrassa, per la seva gran carrera com a corredor amateur i, sobretot, per la humilitat i el bon rotllo que sempre ha transmès, malgrat córrer com una autèntica gasela!
L’autor és regidor d’Esports de l’Ajuntament de Terrassa
