El triomf de Trump (i cal examinar-ne les causes més enllà dels acudits simplistes) representa una amenaça d’abast universal. Una de les propostes (i no és l’única políticament perversa) és la de deixar en paper mullat els compromisos de París en relació amb el canvi climàtic, recuperant, per tant, la primacia i el protagonisme dels combustibles fòssils. Una hipoteca criminal per a les següents generacions. Podem mirar indiferents cap a un altre costat?
Tenim tres possibilitats: resignació (no hi ha res a fer), ja s’ho faran!; enrocar-nos en les nostres cuites internes (no ens representen, o nosaltres marxem!), o treballar per construir una alternativa real de canvi, de majories socials, a cada poble i ciutat, a partir de temes transversals. La política energètica (igual que passa amb la gestió democràtica de l’aigua) és avui un gran repte que implica la participació activa i compromesa del conjunt de la ciutadania. Anem a pams.
Primer. Ho hem de dir ben alt. Combatre o qüestionar els acords sobre reducció d’emissions, afavorint les energies fòssils, és un missatge provocador, inacceptable. Ens afecta directament, i afecta la salut i la qualitat de vida de milions de persones al món, provocant la mort per contaminació (ciutats ja insalubres), fam, guerres territorials i pel control dels recursos, i grans migracions.
Segon. Què podem fer? Cal actuar: ni resignació ni indiferència, a escala individual, comunitària, i dels governs locals. Deixem-ho ben clar. El govern de Rajoy, encantat amb l’orientació de les polítiques anunciades per Trump, no mourà un dit de la seva política energètica. Impost al sol, i al dictat de les companyies elèctriques, les mateixes que reben grans subvencions públiques (per l’energia nuclear) i reivindiquen el dret a tallar el subministrament a les famílies en situació de pobresa energètica. Una actitud immoral, inèdita entre els països de la UE. Tampoc serveix la retòrica: ja ho arreglarem quan marxem de l’Estat, o la desafortunada troballa d’Artur Mas "semblava impossible que Trump guanyés (…). Apliquem-ho també des d’una òptica catalana".
Tercer. Les ciutats i el compromís actiu de la ciutadania han d’impulsar un canvi de paradigma: "El futur serà de les ciutats amb emissió zero o no seran ciutats habitables", pura barbàrie. Per fer-ho possible es "requereix una gran ambició, generar una il·lusió i un sòlid full de ruta". Ho deia Domingo Jiménez Beltran, president de la Fundación Renovables, en una trobada recent amb representants de ciutats europees en transició energètica. Una batalla de les nostres ciutats d’abast continental.
I aquest és el gran repte. No tenim temps a perdre. Les prioritats actuals en política energètica són: canviar la regulació de l’autoconsum, modificar la legislació del sistema elèctric per fomentar l’estalvi i les renovables i treballar en una llei de canvi climàtic (fonamental per reduir les emissions que afecten la salut de milions de persones a les nostres ciutats). Hi ha majoria al Congrés i també a diferents parlaments autonòmics per endegar aquest canvi. Però manca visió política i pesen l’opacitat i els interessos creats.
La palanca de canvi són les ciutats. Copenhaguen, Grenoble o Frankfurt en són alguns exemples recents. La consideració de l’energia com un dret, com un bé d’utilitat pública i no com un negoci d’unes poques empreses, una consideració preeminent.
El I Congrés de Pobresa Energètica, celebrat fa pocs dies a Sabadell, amb molts ponents nacionals i internacionals, reconeixia "encara estem en polítiques pal·liatives d’urgència de tipus assistencialista", però també afegien la necessitat de plantejar "un nou model energètic". La pugna entre el Govern de l’Estat i la Generalitat, sobre la regulació i protecció de les famílies vulnerables, és una expressió més d’obcecació i incompetència política per abordar el tema de fons: la transició i democratització del model energètic. Mentrestant, les ciutats europees esmentades tenen establerts sòlids fulls de ruta, com la capital danesa, per fer possible l’objectiu de 100% renovables el 2025. "El canvi de model energètic a la nostra ciutat ha estat possible gràcies al control públic i democràtic de les xarxes d’electricitat i calor", diuen els representants de Grenoble. L’eficiència energètica per "reduir un 50% el consum de l’energia dels edificis i habitatges de Frankfurt" és una gran aposta per la rehabilitació i l’eficiència. La directora d’Energy Cities aposta per "tornar competències als governs locals i democratitzar el sistema energètic". El govern de Barcelona anuncia la creació d’instruments per liderar aquest canvi amb la participació de les entitats, empreses i persones. Rubí Brilla ha consolidat el seu compromís amb aquesta transició.
Terrassa ha de fer una aposta clara, ambiciosa i participada (amb tots els agents) per fer la seva contribució a aquesta transició energètica de les ciutats. Els temps han canviat. Cal una nova radicalitat amb compromisos clars i verificables. S’han de facilitar els instruments, per fer possible la producció i consum (autoconsum) d’energia del sol (fotovoltaica i eòlica), des dels sostres industrials, dels equipaments públics i dels habitatges comunitaris i individuals.
Necessitem també un lideratge i un compromís ferm de les forces progressistes de la ciutat per fer aquest tomb. Interpel·lant totes les parts implicades (empreses, universitats, sindicats, economia social) i propiciant, també, una rebel·lió ciutadana, pacífica, organitzada. La prolongació de l’actual model energètic és un fracàs social, professional i ocupacional, un fracàs ambiental que no podem suportar.
L’autor és soci protector de la Fundación Renovables
