La lectura de la premsa és com si fossin les postres del meu esmorzar. Un cop llevat, puc dir que sóc home de costums fixos. La tradició m’arrenca de ben petit. Necessito ubicar-me. Vull saber què ha passat al món. I avui, justament, m’he quedat astorat. Amb el cap cot. No me’n sé avenir. L’adéu d’en Leonard Cohen m’ha trasbalsat. Quina llàstima que se’n vagin "els bons"! Amb la quantitat de llepaciris que campen a tort i a dret!
La seva veu trencada em trepana l’oïda. La música de totes les seves cançons és prou enganxosa. Em sento embolcallat pel bàlsam d’unes lletres molt poètiques. Al rerefons de tot plegat, s’hi amagava l’esperit d’un somiador/lluitador. Fins al punt d’expressar-ho en una més de les seves frases memorables: "Tot i tenir el convenciment que res no canvia, per a mi és important actuar com si no ho sabés". Un toll de sentiments i fondària.
Més de cinquanta anys al peu del canó. Disparant amb la llengua d’una sornegueria afilada i mordaç. Bevent del carrer, inspirant-se en la poesia d’en Lorca i empeltat a un món ple d’injustícies i misèries. Mig amagat dessota un inconfusible barret. Quan recollia el Premi Príncep d’Astúries de les lletres -fa cinc anys- llançava aquesta mena de brindis: "La poesia és quelcom que ningú no pot controlar ni conquerir. Si ho conegués, escriuria poemes més sovint"… Sens dubte que ho duia al fons del seu cor.
Encara hi ha més elements hispànics en tot aquest entrellat. El propi Leonard havia dit que la seva obra va néixer de la mà d’un jove espanyol. Fa més de mig segle. Al bell mig d’un parc de Mont-real, topà amb un guitarrista flamenc. Li va demanar que li’n donés lliçons. Van pactar un preu i el noi anava a casa d’en Cohen regularment… Fins que, un bon dia, no s’hi presentà. El cantant, llavors, va picar la porta de la pensió on s’estava. La resposta el deixà glaçat: s’havia suïcidat.
Els sis acords que havia après d’aquella guitarra foren la base de tot el seu repertori. No és una afirmació gratuïta. Ell mateix ho havia reconegut en innombrables ocasions, al llarg de la seva vida. Una forma sentida/íntima de reconeixement envers un personatge del tot anònim. La vida ens regala fets puntuals tan emocionants com aquest.
Defugia constantment que es volgués adjudicar qualsevol connotació religiosa al seu repertori. Sobretot perquè, a molta gent, tan sols li queda el record d’un emocionat "Hallelujah". En faig una petita transcripció: "Vaig fer el que vaig poder. No era massa. Gairebé no sentia res. Vaig provar d’assolir-ho. Vaig dir la veritat. No havia pas vingut a enganyar-te. Quan tot s’ensorri, romandré davant del senyor de la música i solament pronunciaré l’Hallelujah, Hallelujah"…
Sempre he mantingut una teoria: que els homenatges cal fer-los en vida. " El mort al sot i el viu al rebost." Una dita que, traduïda a la llengua de l’imperi -amb una accepció àmplia-, vindria a ser: "Muerto el burro, la cebada al rabo".
És per això que li demano excuses per no haver-li dedicat unes ratlles fins al moment que ja no el tenim. Sort, encara, que ens ha llegat una obra de molt pes, que podem retrobar en qualsevol moment. Les noves tecnologies ens ajuden força en aquest sentit.
