Cada any, per aquestes dates, se suposa que ens hem d’emocionar amb l’anunci de la loteria de Nadal. La immensa majoria dels mitjans se’n fan ressò com si fos un esdeveniment històric. Ja se sap, tothom pot ser ric, a tothom, li pot tocar… Per tant, a tothom, li interessa, suposadament, com ens venen una de les motos més increïbles. I tenim, així, pàgines i pàgines, vídeos, enllaços, per deleitar-nos amb la sensibilitat de l’espot, amb les vibrants emocions que desperta, amb els somnis que hi ha al darrere del gest de comprar un número de loteria… El model serveix per a qualsevol de les infinites loteries que hi ha al país, i que no són altra cosa que un negoci fabulós i una presa de pèl de grans dimensions.
La loteria, com la ruleta, està dissenyada i calculada al mil·límetre perquè sempre guanyi la banca, ja sigui l’Estat, la Generalitat o una entitat "benèfica". Però ens venen just el contrari: si no jugues no et toca, tothom té una possibilitat, ves a saber si aquest any, jo conec no sé qui a qui va tocar la grossa… I així, dia a dia, setmana a setmana, ens van intoxicant amb il·lusions i anuncis tendres, perquè al final comprem el bitllet i ens imaginem durant unes setmanes que potser ens tocarà a nosaltres… I quan la realitat s’imposa, el dia del sorteig, ens tornen a servir una ració d’emocions bàsiques, llàgrimes, ampolles de cava i mentides sofisticades perquè continuem creient en aquest conte ple de mentides que forma part del ritual del Nadal, del clima de somnis, de tendresa, de començar de nou, amb què ens deixem seduir fins que despertem uns quants dies després, ja al nou any, i ni tan sols se’ns acut fer quatre números o buscar al Google quantes possibilitats reals tenim que ens toqui qualsevol sorteig. Les llàgrimes de Nadal, tan dolces, s’encarreguen de no deixar-nos pensar… I així fins al proper sorteig.
