En un país on el president de la Generalitat escriu al president francès una carta en anglès, i a sobre li demana complicitat, no hauria de passar desapercebuda la darrera relliscada amb França. Dintre de l’estratègia d’anar pel món fent amics, als nostres parlamentaris (una part d’ells), no se’ls va acudir res millor que invocar el dret a decidir de la Catalunya nord francesa. Brillant. Una excel·lent manera de fer amics, que ha provocat la protesta diplomàtica (manera fina de definir uns quants "mecagumseus") del govern francès, a Madrid i a Barcelona.
Provocar un problema a França, que ja té un govern amb poquíssimes simpaties envers l’independentisme català i molts dubtes sobre la seva solvència, és realment l’estratègia encertada en aquests moments. Com ho és el primer tuit del president Puigdemont davant l’apocal·lipsi Trump: vénen temps fotuts i complicats, venia a dir, i se l’entenia perfectament.
No estava aplaudint de felicitat el nou president americà, se suposa que per les formes, ja que la proximitat ideològica neoliberal és més profunda del que sembla i del que volen admetre. Després va afinar el llapis i, ja en anglès, va decidir que un president ha de felicitar un altre president i que els països no tenen amics, sinó interessos… Una fórmula una mica més encertada si algun dia vols que t’escoltin de veritat a Washington, per molt que en el fons tothom sap que això és gairebé impossible. I així va el país, amb un munt de feina a casa, amb una societat no menys esquerdada que l’americana, discutint per enèsima vegada la llei electoral i, això sí, plenament dedicat a les relacions internacionals i als referèndums…
