Hi ha una permanent sensació de falta de gruix. La llista del nou govern espanyol no fa la sensació de ser el govern dels millors, tot i que hi deu haver gent de molta vàlua personal. Fa la sensació de ser un govern que respon més als equilibris interns de partit que a les necessitats col·lectives. Aquesta sensació de falta de gruix és inversament proporcional a la complexitat del nostre món. Sembla que com més complexos són els desafiaments més difícil és acostar talent a la política. I no és un problema del govern espanyol, es reprodueix a totes les escales de les més globals a les més locals.
La falta de gruix deixa, fàcilment, espai al populisme. Que Donald Trump ens tingui amb l’ai al cor fins al final de la cursa electoral als EUA és exemple de com el nostre món fa emergir perfils polítics que busquen solucions senzilles a situacions molt complexes. Hillary Clinton, que apareix, pel bo i pel dolent, amb tota la inèrcia de la política professional, no és capaç de prendre una distància electoral clara a tocar de les eleccions d’un personatge que es descriu per ell mateix. La temptació de les solucions senzilles emergeix arreu. Els anglesos ho van provar amb el Brexit per immediatament descobrir que els líders que els van portar a sortir de la Unió Europea eren gent amb poc gruix, d’un populisme poc dissimulat. I, ara, no saben què fer amb el seu Brexit. Tot s’entortolliga. És molt normal que Trump vulgui aparèixer al costat de la gent del Brexit. Tots dos representen sortides a societats que oloren la seva decadència i busquen tirar pel dret, amb dreceres més fàcils de proclamar que de transitar. En totes les etapes de turbulència, el relat de la moderació perd espai. Les solucions populistes de dretes o d’esquerres tendeixen a fer més forat. El populisme acostuma a ser una forma de fugir de la complexitat. Però la complexitat sorgeix de la interacció entre vectors que componen una situació difícil de resoldre i que canvia constantment. Aturar la complexitat per decret és com voler aturar els terratrèmols per decret. El populisme de dretes tendeix a posar l’accent en la seguretat i en la lluita contra la immigració com a font de tots els mals. El populisme d’esquerres tendeix a dimonitzar l’empresa i a emfatitzar tot allò que soni a social. Però, darrera de retòriques suposadament noves, la nova política repeteix fórmules velles en una carrera desesperada per negar la complexitat.
La radicalitat populista confereix una seguretat aparent i crea una inèrcia de tirar pel dret que porta a espirals que històricament han estat catastròfiques. La moderació es ven pitjor. Els moderats acostumen a ser gent que dubta, que té la valentia d’admetre contradiccions, que sap que les ambigüitats existeixen i que de vegades formen part de les solucions, i són gent amb una expectativa acotada respecte a la condició humana. Els moderats no són covards, tenen la valentia de dubtar i l’aspiració d’afrontar la complexitat sense negar-la. Els moderats fan una lectura de les trajectòries diferent a la dels radicals, no miren les coses només a curt termini. Els moderats són gent que davant les grans paraules adopten una actitud preventiva i procuren mirar l’altra cara de la lluna.
Estem en un món que no pararà de canviar, sinó que accelerarà el canvi. La nova revolució tecnològica provocarà canvis profunds en un món que encara no ha paït la crisi de 2007. I aquesta suma serà explosiva. Les conseqüències encara mal digerides de la crisi de 2007 i la profunditat de canvis d’això que es coneix com la quarta revolució industrial pinten un escenari de tempesta perfecta. La complexitat en estat pur. I per tant el populisme que vol negar la complexitat en estat pur. A menys talent, més populisme. A menys gruix, més radicalitat i menys temprament. L’estridència és una magnífica forma de camuflar la manca de talent.
Els populistes voldran usar les mateixes fórmules per resoldre els efectes de la crisi de 2007 per afrontar les noves complexitats de la revolució 4.0 (la suma de la internet de les coses, el Big Data, la intel·ligència artificial, la robòtica, la impressió 3-D, la realitat augmentada i el repte de la ciberseguretat). La complexitat marca els nous temps i repartirà oportunitats i amenaces. Les societats que tinguin gruix i maduresa com per no comprar qualsevol populisme (ja sigui barroer com el de Trump o de solucions d’una esquerra simplista) acapararan les noves oportunitats. Les societats incapaces de canviar i d’aprofitar les noves oportunitats voldran abolir la complexitat per decret, però només s’enfonsaran en el seu propi forat. És un moment històric interessant. El món es dividirà entre els que es focalitzaran a canviar i aprofitar les oportunitats de la complexitat del nou món que emergeix i els que entraran en una espiral infinita de queixes i solucions populistes. Si mirem els segles XIX i XX en perspectiva trobarem lliçons com per vacunar-nos contra els populismes i per intentar resoldre aquesta insuportable falta de gruix.