Torno a una història antiga. Més que antiga, llarga. I més que llarga, de mai no acabar. Hi ha una concepció de la cosa pública que m’horroritza: pensar que la despesa que fan les administracions surt de la màquina de fer bitllets o, com es deia abans, de "la bóta de sant Ferriol, que en raja tant com es vol".
L’opacitat en relació no tan sols amb a on van a parar els impostos sinó sobre què costen els serveis públics que rebem ha facilitat els comportaments irresponsables. I no tan sols del ciutadà, que s’ha acostumat a exigir sense preguntar-se d’on sortiran els calés que costarà el servei que demana. També ha malacostumat el polític, que sap que prometre no val res, just per la dissociació entre allò que promet i el que costarà al ciutadà.
És així com moltes administracions, estirant més el braç que la màniga, s’han endeutat fins a les dents. I els deutes, quan es disparen, no són altra cosa que desplaçar la misèria cap a les noves generacions. En lloc de deixar-los un món millor, els deixem una d’aquestes herències a què els descendents han de renunciar perquè els surt més car acceptar-la que el que en poden treure. El mal és que als nostres descendents no els serà fàcil renunciar a l’herència, a l’endeutament que els deixarem, i se n’hauran de fer càrrec o abandonar la ciutat.
Tots sabem que Terrassa és una ciutat molt endeutada. Deixem estar ara les causes i les responsabilitats: venim d’uns temps en què qui no s’endeutava semblava ruc. També sabem que l’administració central -vaja quins vigilants que tenim, però!- no deixa gastar els superàvits, quan se’n fan, sinó que obliga a eixugar el dèficit. De manera que, com que el 2015 l’Ajuntament ha aconseguit estalviar 4,7 milions d’euros, aquests serviran per pagar deute, que aquest any suposarà una despesa de 27 milions d’euros. Des de tots els punts de vista, sembla una bona notícia. Estalviem -és bo- i podem anar més de pressa a pagar els deutes, que també és bo. És a dir, anem descarregant a les noves generacions dels errors passats.
Però es veu que hi ha qui troba un desencert això de fer estalvis i d’espavilar-se a pagar el deute. Objectivament, sense saber el nom dels partits que troben que no està bé estalviar, que s’és massa prudent, és obvi que caldria qualificar-los de conservadors, en el sentit que protegeixen els errors del passat, i que sense assumir-los els perpetuen. Haurien de ser partits, també, que no pensen en el futur d’unes noves generacions, les quals -no cal ser massa llest per saber-ho- viuran temps amb administracions encara més justes d’armilla que no pas ara. Per força, han de ser partits indiferents a la responsabilització del ciutadà en els afers públics, perquè comprometre’ls-hi no és tan sols muntar simulacres de participació, sinó donar-los tota la informació per tal que sàpiguen què val cada cosa i ho valorin com fan a casa, que si a final de mes et queda algun estalvi ho celebres. I no sé si valoren massa la transparència i el rendiment de comptes, però és clar que els terrassencs seran feliços de saber que tenen bons administradors.
Com que a l’hora que escric aquest article només he llegit la portada del diari de divendres i no diu qui és que ha protestat per aquesta bona notícia, no puc saber a qui es refereix. Quan el lector d’aquest article el tingui als dits, dissabte 5, ja ho sabrà. I jo també.