És una pregunta que ens hauríem de fer cada dia cadascun de nosaltres però que no fem, per què? Ens fa por trobar alguna cosa que no és “políticament correcta”?, que xocaria amb els drets de les persones que a vegades tant defensem?
I la veritat és que el discurs “oficialista” del sistema ens ho posa fàcil per poder escapar-nos d’aquest autoexamen. Ja que de seguida recorrem al “nazisme” alemany (aquests sí que eren racistes), a l'”apartheid” de blancs sobre negres, a la ideologia “feixista”, com expulsant de sobre els fantasmes en què no ens interessa aprofundir, i ens quedem tan contents!
Totes i tots sabem, si som sincers, que el racisme és la base de tots els conflictes i guerres que pateix i ha patit, històricament, el gènere humà.
I que es pot definir, bàsicament, per l’egoisme innat de les persones i pel sentiment molt arrelat de perdre la nostra seguretat i, per tant, de pensar, únicament i exclusivament, en nosaltres.
És un prejudici que té la persona sobre la gent d’una altra cultura diferent, o d’un país o estat allunyat del seu. I desconfia, d’entrada, de les persones. S’engega una mena de por a perdre allò “teu”.
De seguida ens pensem que allò nostre, el que ens han ensenyat, és el millor, i immutable. I per tant es posa en joc el que diem “ignorància”, incultura.
Però es neix “racista” o ens hi fem ?.. Interessant qüestió!
Molts especialistes afirmen que no, que és un tema que s’adquireix i que, segons l’educació que rebem, podem desenvolupar uns sentiments racistes o no… Diria que sí que tenen una part de raó, però és un pensament que també es queda curt€, que no n’hi ha prou a afirmar això i ja està. Ens tornem a quedar tranquils.
També es diu que ja quan vivíem a les coves i vam començar a caçar per alimentar-nos vam començar a desenvolupar sentiments racistes, envers els nostres veïns o cohabitants… Ben cert, segur!
Perquè estem, segurament, davant d’un problema de convivència, de saber i d’aprendre a conviure entre éssers humans “racionals” i per tant cal revolucionar l’educació (com un tot integral), des de baix, i fer que els infants respirin i experimentin, de ben petits, el que són els valors humans de veritat, de forma solidària i cooperativa (aquells que fonamenten el que ara entenem per drets humans i socials) i no els valors materialistes que ara són llei i “dogma”.
Però tampoc és tot això, sinó que per a mi també cal combatre fort, molt fort, “la desigualtat”, que és el delicte d’odi més gran que hi ha contra els éssers humans.
Cal tornar a la història, aquesta gran ciència social discriminada pel poder, que ens diu coses com:
La burgesia, per molt que ens hagin explicat de forma parcial el que va passar a la Il·lustració i a la Revolució Francesa, sempre ha lluitat per separar-se de la classe més baixa (els comuns€). Ja li interessa una mena d’ordre social que no la privi de privilegis i per tant algú ha de fer les feines més dures i més precàries. Cal veure que al segle XVIII dels 100 milions de persones que hi havia 97 milions eren desfavorits. La realitat diu que els salaris cauen un 40% i el cost de la vida es duplica. A principis del segle XIX, milers de persones morien de fam, un obrer tèxtil havia de treballar 5 hores d’una jornada de 12 per poder tenir 1kg de pa. Un arquebisbe necessitava només 6 segons. Les dones cobraven la meitat i els nens, un terç. I un senyor feudal espanyol multiplicava per 25.000 els ingressos mitjans anuals d’un jornaler. Aquesta era la veritable revolució industrial, preludi de tot el que ha vingut després.
Això ha canviat? No, evidentment, al gener d’aquest any Oxfam publicava que 500 persones eren tan riques com 3.500 milions de persones més pobres. Avui, aquests 350 són 50 i la resta, més pobra encara. És evident, doncs, que el sistema està interessat a fer-nos desiguals. I, segons està escrit pels propis éssers humans, naixem iguals, i la desigualtat no és genètica, per tant es política, clarament!
A què esperem doncs a lluitar contra la desigualtat, font suprema del delicte d’odi que fonamenta el racisme? Que ens prenguin el que tenim ? Que ens humiliïn més encara?
L’autor és advocat i activista pels drets humans i socials. Membre d’Espai Drets
