Els mitjans de comunicació (no tots, però sí una gran majoria) són un dels grans problemes d’aquest país. Mentre que als temps finals del franquisme o als inicis de la transició van ser motors de canvi, de llibertat, d’empenta, després es van convertir en maquinàries al servei de poders polítics i amb la crisi han passat a ser definitivament simples instruments dels grans poders econòmics que pretenen controlar aquest país. Les lapidacions de Pedro Sánchez, de Rufián o de Ramón Espinar (per un afer privat que és lletget i no permet donar gaires lliçons d’ètica immaculada a ningú, però que no passa d’anècdota al costat de la Gürtel, Andorra o els ERE andalusos) ho demostren clarament. Quan els grans poders posen la proa contra algú, ja es pot anar calçant. Una vegada destruïda l’ànima del PSOE (que no era Sánchez, precisament) ara l’objectiu és destruir Podemos. Obvi: si l’operació surt bé, bloquejaran per molts anys qualsevol possibilitat de canvi polític, social o econòmic a Espanya. L’objectiu és acabar amb la moral dels que encara somien no ja amb la revolució ni amb la utopia, sinó tan sols amb una mica més de decència i de justícia. La maquinària de les lapidacions funciona a ple rendiment, amb gran eficàcia: els mateixos arguments es repliquen a una immensa majoria de mitjans i construeixen una “veritat oficial” que intoxica molta, moltíssima gent. Vivim en una cultura de diari únic, de tele o ràdio úniques, amb algunes excepcions i amb algunes illes lliures a internet i les xarxes socials i para de comptar. El domini dels mitjans és la clau no ja de les lapidacions i manipulacions més grolleres però extraordinàriament eficaces, sinó per imposar un model de país. D’això va la jugada: de posar diners als mitjans perquè consolidin una agenda econòmica, tapin les vergonyes del sistema, defensin sistemàticament la unitat de la pàtria i destrueixin els seus enemics. Preparem-nos per veure més lapidacions properament, perquè això tot just ha començat i ara saben que tenen una oportunitat, potser la darrera, i a sobre se senten forts de veritat. I a més, ja tenen govern. No per res, sinó per servir-se’n.