Quan un fet succeeix per primera vegada en un país, es torna un esdeveniment històric. Això és el que ha passat darrerament aquí en lliurar el PSOE, per primer cop a la seva llarga història, la clau perquè un partit de dretes, en aquest cas el PP, partit de la corrupció i de la intolerància política, assoleixi la presidència del govern. Aquest fet s’ha convertit en una notícia històrica.
Hom se serveix sovint de la cultura grega i llatina per analitzar situacions o esdeveniments actuals perquè les grans obres -els clàssics grecs i llatins ho són- ajuden a pensar i a entendre la condició humana. Aquestes obres perviuen, ja que foren i són encara capaces de suggerir apassionades interpretacions que renoven el missatge per ésser aplicat a la vida personal i social de qualsevol època. A més de les grans obres també hem rebut del món clàssic frases i expressions per a l’home d’avui. Quatre d’aquestes expressions empraré aquí per comentar aquesta notícia històrica: “La poma de la discòrdia”, “Ai dels vençuts!”, “Pagar el pato” (en català “pagar els plats trencats) i “La llàntia de Diògenes”.
És que, per damunt de tot, l’abstenció a la investidura de Rajoy és “la poma de la discòrdia” entre els socialistes. Aquesta és una expressió habitual per assenyalar el problema o la diferència abismal en una discussió. A l’origen d’aquesta expressió hi ha la història d’Helena de Troia. El mite narra que Zeus invità a la boda de la deessa Tetis i del mortal Peleu -futurs pares d’Aquil·les- totes les divinitats, però s’oblidà d’Eris, la deessa de la Discòrdia. Aquesta sobtadament s’hi presentà amb una poma d’or i amb la inscripció “per a la més bella”. Hera, Atena i Afrodita començaren a renyir. Per solucionar l’assumpte -quina de les tres era la més bella- Zeus va recórrer al judici de Paris, fill dels reis de Troia. Aquest es decantà per Afrodita, la qual li prometé donar-li la dona més bella de la Terra, la famosa Helena. Com tots sabem Helena fou raptada per Paris, la qual cosa provocà la Guerra de Troia, és a dir, la discòrdia entre els grecs i els troians causada per Eris.
La victòria dels partidaris de l’abstenció ha provocat una forta divisió entre els socialistes. Alguns dels partidaris del “no”, si són conseqüents, corren perill. Hi ha una expressió, “Ai dels vençuts!”, que se sol emprar per manifestar les injustícies que es cometen amb els vençuts, que ho perden tot. Evoca l’episodi de la conquesta de Roma l’any 390 a.C. pel gal Breno. Si no es vol fer més gran la ruptura entre els socialistes és de suposar que els vencedors no proferiran aquesta expressió. Tanmateix, qui en pagarà les conseqüències? A qui li tocarà “pagar el pato”? Aquesta expressió s’aplica al qui paga les culpes immerescudes o que són responsabilitat d’un altre. És ben sabut que en tota relació jeràrquica l’últim esglaó és el qui “paga el pato” i quelcom d’això ha ocorregut en el PSOE, ja que els militants -l’últim esglaó- són qui han de patir la vergonya de la traïció al programa electoral sense que ells en siguin els responsables. Ara bé, cal recordar que el “pato” no és l’ànec, sinó l’evolució del llati “pactum” (pacte, acord) tot i al·ludint al costum que tenen els poderosos de resoldre les discòrdies fent pagar als més febles les conseqüències de les seves decisions. Què seria bo per al PSOE i per a la Política en majúscula? Prendre “la làmpada de Diògenes”. Aquest filòsof de l’antiguitat camina amb una làmpada a la mà a ple sol. Quan li pregunten el perquè, respon que busca un home, però que no el troba. Aquests no són homes? Li repliquen. No, respon el filòsof. Són figures d’homes, però no, veritables homes íntegres. En el marc de la política encara avui sembla que necessitem la llàntia de Diògenes per a trobar polítics, sensats, crítics amb l’injust sistema vigent, honestos amb ells mateixos i amb els ciutadans. Malauradament, potser ni buscant-los amb la torxa els trobaríem.
L’autor és filòsof
