Sovint es busquen raons eco-nòmiques que expliquin l’inici o la persistència de la guerra en el món. Se sol dir que la despesa en armament i seguretat és un factor de progrés econòmic, ja que la seva producció requereix grans quantitats d’acer, energia, mà d’obra, tecnologia, etcètera. Per altra part, l’activitat militar també requereix nombrosos recursos que cal produir: transportar i estacionar tropes, carburant, aliments, comunicacions, etcètera. Tot això, s’argumenta, són factors que incrementen la producció i per tant el Producte Interior Brut (PIB) d’un país. Aquestes tesis no només són sostingudes per economistes i líders d’influència a l’hora de prendre decisions, sinó que es divulguen a través dels mitjans i s’ensenyen a les universitats.
Si acceptem la premissa implícita d’aquest raonament, que és obviar la pèrdua de vides humanes i el sofriment físic i moral fet a grans col·lectius humans, i ens cenyim purament a una avaluació materialista del fenomen, costa de creure que una anàlisi que pretén ser racional passi completament per alt el destí a on es dirigeix aquesta producció.
És que val el mateix, en els comptes públics d’un país, cent milions gastats a produir armament que al final acabarà sent destruït que cent milions gastats en equipaments sanitaris que milloraran la qualitat de vida de milions de ciutadans? Però quina miopia és aquesta? Com podem anar sumant números i comparant estadístiques sense voler veure què hi ha darrere de cada zero? El diner gastat en destrucció no hauria de restar en lloc de sumar?
Alguna intuïció semblant devia tenir l’Institute for Economics and Peace quan en el seu informe anual sobre la pau, Global Peace Report, es va decidir a fer una avaluació de les despeses que comporta la guerra i la violència a escala mundial. L’informe d’aquest any conclou que l’impacte econòmic de la violència a l’economia global va ser de 13,6 bilions de dòlars el 2015, en termes de Paritat de Poder Adquisitiu (PPA). Una quantitat equivalent a l’economia de tota la Xina, la segona economia del planeta, el 13% de tot el que es produeix en el món en un any, onze vegades el volum de la Inversió Estrangera Directa (IED) mundial o, si ho comparem amb la població mundial, serien cinc dòlars per dia per cada persona del planeta.
En el càlcul d’aquest impacte econòmic de la violència s’inclouen la despesa militar, la despesa nacional en matèria de seguretat i policia (ambdues despeses reflectides en els pressupostos dels estats) i una estimació (més complicada de fer) de les pèrdues ocasionades en els conflictes armats, homicidis, crims violents i d’assetjament sexual. És revelador que el 70% d’aquests 13,6 bilions de dòlars correspon a les despeses militars i de seguretat decidides pels governs i reflectides en els pressupostos que s’aproven cada any. Els governs tenen, a través dels seus pressupostos, un poder de decisió molt alt en aquesta matèria. És la bona notícia. Hi podem influir. Els ciutadans hauríem de fer un esforç per dir als nostres governs que volem utilitzar aquests cinc dòlars nostres en prosperitat i solidaritat. No es tracta simplement de protestar.
Més de la meitat de la població del món viu amb menys d’aquesta quantitat al dia. Disposar de cinc dòlars, a escala global, seria tot un festí. Siguem creatius i busquem formes de recuperar i invertir aquests cinc dòlars que estem cremant. En un món que sembla que observa la violència com a solució, hauríem d’anunciar ben alt que acabar amb la guerra surt a compte i que aconseguir la pau és tota una festa.
L’autor és economista i forma part de l’Àmbit Maria Corral d’Investigació i Difusió
