Per crear, sempre he pensat que cal captar l’essència d’aquell temps en què ningú reflexionava sobre la poètica dels espectacles, és el que jo anomeno la part nòmada dels artistes. Entre aquests “nòmades” que no romanen quiets en un estil, en una filosofia, sinó que es lliuren al camí, a la investigació i a la recerca hi ha Juan Carlos Lérida -coreògraf, ballarí i pedagog. En aquest tren va acompanyat pel ballarí contemporani francès Gilles Viandier i David Climent, un actor que treballa de forma molt física a la companyia Los Corderos. Aquests dos ballarins s’uneixen a Juan Carlos Lérida a l’escenari tot enfundant els seus peus en unes botes flamenques de color rosa.
Per al creador Juan Carlos Lérida, el moviment i el flamenc no responen a un clixé, un temps, un espai o una línia sinó a una forma d’estar i seguir viu com diu la lletra de la música dels Bee Gees “Stayin’alive” que ballen en un moment de l’espectacle; les seves coreografies són una intricada constel·lació de formes del cos que neixen, es repeteixen i romanen des de la profunda alegria de viure.
Aquest espectacle, “Al baile”, tanca la trilogia que el ballarí va començar amb “Al toque” el 2010, va seguir amb “Al cante” el 2012 i tanca ara al Mercat de les Flors. Ara comença un camí de llarg recorregut en el qual viure la repetició com una cosa única es convertirà en el treball titànic de l’artista del moviment.
Juan Carlos Lérida proposa temes com el de la carn que es repeteixen i romanen en el tors nu dels tres ballarins o en el paper penjat amb ganxos a manera de peces de vedella. Lérida proposa alguna cosa similar al que va fer el filòsof Jacques Derrida amb el pensament. Deconstruir el flamenc per rearmar-lo amb humor, esforç, disciplina, ús de la improvisació, unir l’academicista amb el popular i la creativitat que neix de la necessitat de dir coses amb el moviment; traça un paisatge sorgit dels seus records i associacions de la seva memòria sentimental, no s’ha alimentat de llet materna sinó de flamenc empíric, li van extirpar com diu en el seu espectacle el silenci i l’acompanya en la seva existència el so de les seves botes. Molt a destacar el treball amb l’espai sonor que realitza un dels millors especialistes a Catalunya sobre el tema, Jordi Collet.
El so d’una màquina per tallar el ferro, unes campanes i el brunzit electrònic d’alguna cosa que neix a la vida, el moviment de tres ballarins units en un sol cos que, a poc a poc, aquesta carn unida es desfà i “Stayin’alive” es mantenen vius gràcies als seus peus, els tres tenen les ales del cel en les seves sabates, són tres homes de ball i com diu la cançó no poden perdre en aquest exercici de supervivència que és viure de la dansa a Espanya. Afortunadament el ball és un llenguatge universal i públic de tot el món pot apassionar-se amb aquest flamenc rosa.
