Sí. Ara resulta que sí. Que hi havia un rei i que torna a tenir un paper, discret i superficial, a l’obra de teatre que està a punt d’arribar al final del seu llarguíssim primer acte. El rei es torna a moure perquè tot s’ha mogut, com si no fos altra cosa que el que realment és: una figura que simbolitza un règim esquerdat, disposat que no canviï res encara que el món canviï del tot. El més o menys previsible final de les conspiracions polítiques, mediàtiques i dels amos i senyors de l’Ibex i les grans corporacions torna a posar en circulació el rei. Alt, ben plantat, seriós, amb una gran capacitat de representació del seu paper. Ah, i els uniformes i vestits de gala li queden d’allò més bé. Fa goig, la veritat.
Una altra cosa és que tot aquest llarg episodi del país sense govern hagi posat al descobert la immensa buidor de la seva figura. Ni ha fet cap falta ni en farà cap en el futur. No té cap utilitat pràctica. Simbòlica? Per a segons què, sí. Per al règim bipartidista tocat de mort, sens dubte: el símbol és un tap formidable. Si treus el tap, a saber què pot passar. De manera que millor no tocar-lo. I, a més, la immensa majoria dels súbdits de tan lleuger monarca no tenen, sembla, cap mena de pulsió republicana…
Cap mena? No correm tant. Al nordest sembla que parlen de fer una república, cosa impensable, impossible, horrorosa… I cada dia més viable i probable. I, si uns fan una república, els altres podria ser que es despertessin i ja no hi hauria manera d’aturar el tsunami… De manera que, en gran part, el futur del rei va associat al futur de la república catalana, una cosa i l’altra es toquen i poden obrir esquerdes molt importants a l’edifici… Per això, el ritual ens dirà una vegada més que aquí no passa res, que tot torna a la normalitat i que tenim un rei jove, alt, guapo i ben preparat, amb idiomes, que simbolitza un país dinàmic i ple de futur… Ara l’han de treure a passejar urgentment i donar-li un paper. Després, ja veurem, perquè aquesta obra tot just ha començat.
