Queden lluny els temps del Banc de Terrassa i la caixa d’estalvis local. Ha plogut molt. Potser sí que la dita dels “homes de Terrassa i els senyors de Sabadell” té més sentit que mai. Als egarencs, no ens queda ni tan sols la nostàlgia. Tot se n’ha anat en orris i de quina manera. Sabadell, però, ens passa la mà per la cara. Encara conserva la solvència del cinquè banc espanyol. Amb molta possibilitat de guanyar un esglaó al rànquing. Fins i tot d’apropar-se perillosament al top three. Ho dic perquè, tard o d’hora, el festeig Popular-Sabadell acabarà en casori.
El Banc de Terrassa caigué a les urpes de l’actual Deutsche Bank (abans Comercial Transatlàntic). Caixa Terrassa, juntament amb la de Sabadell, va ésser engolida -a preu simbòlic i testimonial- pel BBVA. El govern espanyol es va plegar a les pressions d’algunes famílies de “barons”. Els ho van posar en safata, ben apamat. Però els sabadellencs tenen l’orgull de mantenir el seu llistó ben alt. En el decurs dels darrers anys, ha anat integrant -amb èxit- entitats que l’han catapultat amunt. Entre d’altres, els bancs Guipuzcoano i Herrero, la CAM i el negoci de BMN a Catalunya i Aragó (bàsicament la xarxa de l’antiga Caixa Penedès).
Els darrers rumors -que fa temps que duren- confirmen l’idil·li entre Sabadell i Popular. De la mà dels seus presidents (Josep Oliu i Ángel Carlos Ron) mantenen converses sovint. Les males llengües preveuen que -més d’hora que tard- l’acord es consumarà. Ja s’han acordat xifres concretes. Sembla ésser que, a hores d’ara, la posició preeminent del Sabadell jugaria amb força avantatge. Així, tot queda a l’espera que en Ron pugui esdevenir vicepresident de la nova entitat. Ja es veurà. Dit d’altra manera, el problema rau en les trones. Una mica el que -un llunyà any 1977- va frustrar la fusió de les caixes de Barcelona, Sabadell i Terrassa.
El senyor Oliu diu que el tema i els números quadren. La simbiosi sinèrgica té bona pinta. Es quantifica en un estalvi de costos d’uns tres mil milions d’euros. El propi Banc d’Espanya veu amb bons ulls la compra. Temps al temps! La fruita anirà madurant. Caurà de l’arbre per si sola. Només cal esperar, mentrestant, l’ERO que permetrà reduir el volum del Popular. Amb gairebé tres mil empleats menys i tancant tres-centes dues oficines, el Sabadell ho pairà bé. Sense més complicacions. Ja en té prou experiència.
On entreveig més senyals de grinyolament és en el quadrament de filosofies estratègiques. Ho diré d’una altra manera: un banc genuïnament català no sembla lligar -d’entrada- amb la forta religiositat i pes específic d’allò que alguns han batejat com a “Opus day, every day”.
La meva travessa va més enllà. A un màxim de deu anys vista, auguro un altre salt qualitatiu. L’estableixo amb l’aliança entre CaixaBank i Banc Sabadell. Per suposat, es guanyaran rigor, eficiència i catalanitat. Aquesta jugada podria generar alguna moguda clònica per part d’entitats basques. El que ja seria ciència ficció passa per esperar la reacció de l’establishment central de la comunitat “del oso y el madroño”. Ho dic perquè, per aquells verals, l’entitat més emblemàtica sembla una casa de barrets. Haurem de fer alguna juguesca. Els gurus i les vidents tindran feina addicional. En qualsevol cas, quan això pugui arribar espero que hi hagi un govern consistent. Amb cara i ulls. Allà i ací.
