Quan Hesíode (s. VIII-VII aC) va escriure “Els treballs i els dies” vivia en un món on prevalia la injustícia; tenia, però, esperança que, gràcies a l’esforç dels homes, acabarien triomfant el bé i la justícia. Així ho exemplifica en la seva narració sobre la “caixa de Pandora”. Aquesta, curiosa, obre la caixa, que li havien donat els déus, i a l’instant s’alliberen i s’escampen pel món tots els mals. Tanmateix, en tancar ràpidament la caixa guardà en el seu interior l’esperança. Depèn de l’actitud de l’home davant dels infortunis que l’esperança sigui un bé, és a dir, que doni forces als homes per lluitar contra les situacions adverses, o un mal, que ells creguin que les coses, independentment dels seus actes, seguiran igual o empitjoraran.
Europa es troba en una profunda crisi. L’econòmica, social i política, tots la coneixem i encara l’estem patint. Tanmateix, on no parem prou atenció és a la crisi ideològica, que és la més perillosa perquè pot tenir conseqüències nefastes per a la convivència i la vida democràtica. El mapa dels països europeus, que es veia fins ara pintat en color, s’està descolorint i es comença a percebre en blanc i negre. Què està passant i ens està passant? Les retallades, l’atur, els minsos sous, els contractes precaris, la identificació de la socialdemocràcia amb la descarnada austeritat, la galopant desigualtat, la corrupció dels poderosos, la insatisfacció dels ciutadans davant del funcionament de la democràcia, la immigració…, tot això, i més, està creant un fantasma que recorre Europa, el fantasma de l’extrema dreta amb les seves diferents cares: neofeixista (Amanecer Dorado a Grècia o Joobik a Hongria), radical-conservadora -moral i religió- (Llei i Justícia a Polònia) o nacional, populista i xenòfoba a França, Finlàndia, Alemanya, Dinamarca, Àustria, Holanda, Suècia, Txèquia, Eslovàquia, Anglaterra…
Aquestes diferents cares del fantasma de l’extrema dreta criden amb una sola veu que la inseguretat ciutadana i l’escapçament de drets dels ciutadans són efecte de la immigració, que cal construir un mur real o imaginari per a impedir l’acolliment dels immigrants, que fugen de la misèria, i dels refugiats, que fugen de les matances de les guerres i, consegüentment, reciten el mantra que l’accés als recursos públics i als llocs de treball ha de ser per als nacionals. Malauradament es comença tancant les portes als forasters i s’acaba perseguint i expulsant els no nacionals. No ens sona tot això?
Davant d’aquest fantasmal panorama, hi caben diferents actituds: conformisme (“és el que hi ha”, “què hi farem!”), indiferència (“m’és igual una cosa que una altra”), pessimisme (“és impossible canviar la situació”), optimisme (“el temps tot ho cura”, “després de la tempesta ve la calma”) o esperança. En efecte, dins de la “caixa” encara hi roman l’esperança. Quan és més necessària l’esperança és quan la situació és més extrema. L’adversitat pot ser una llançadora per lluitar pel canvi, ja que quan la situació és crítica és quan veiem la necessitat de transformar-la. Val la pena mirar les ensenyances del passat i encarar el present per tenir esperança en el futur. És en aquest sentit que per al filòsof alemany W. Benjamin (1892-1940) allò més valuós de la història és la constel·lació d’homes i dones que han lluitat en cada època per la justícia i la igualtat. L’esclavitud, el racisme, el sexisme, els drets i totes les mesures d’aquesta faiçó s’assoliren contra la ferotge oposició del sistema econòmic, polític i social imperant. Diu J. Saramago a “El año de la muerte de Ricardo Reis” que, quan sembla que tot s’ha perdut, ens adonem que l’esperança ho és tot. En efecte, sempre resta quelcom que es nega a claudicar i és el que constitueix un sòlid fonament sobre el que es pot construir. Quina Europa volem? La de les fortificacions o la de la societat oberta?
L’autor és filòsof
