L´actual batalla política, social i econòmica que s´està lliurant a Terrassa pel tema de l´aigua va esclatar quan es va posar a sobre de la taula el dilema de si l´aigua, un bé i un dret essencial i necessari per a la vida i la dignitat de les persones, ha de continuar en mans privades, concretament de Mina Pública d´Aigües de Terrassa, SA (Agbar) o d´una vegada per totes, i ja des de l´any 1941, Terrassa i els seus ciutadans i ciutadanes poden gestionar de forma pública, directa i transparent la seva aigua.
Ja fa molts mesos que la direcció de Mina, conscient de la possibilitat de perdre els seus interessos econòmics€, està llançant una campanya oberta i soterrada per intentar donar una imatge a Terrassa de llop vestit d´ovella, repartint diners per causes solidàries, esportives o culturals com si fos una gran ONG, que només pensa en el bé social, quan per altra banda és incapaç de ser transparent i donar tota la informació de la seva gestió econòmica actual i antiga, com li obliga la llei per ser una concessió d´un bé públic… I el més lamentable és que això ha estat així, històricament, amb connivència dels diferents governs locals que hi ha hagut a Terrassa.
Però, clar, si repassem la història recent de la ciutat i no tan recent, i gratem una mica en tot allò que no és visible, perquè no ha interessat, veiem que tot té una explicació ben clara. Terrassa és una ciutat que històricament ha estat i continua estant (ho sento, però es així…) controlada i gestionada per un poder econòmic i social molt potent, que es troba concentrat en unes empreses i institucions molt concretes que han tingut a veure amb el teixit industrial històric de la ciutat, el tèxtil, per exemple, amb alguna excepció, posteriorment amb el sector immobiliari que va fer i desfer i especular tot el que va voler i també amb unes empreses de serveis que han volgut donar una imatge totalment esbiaixada de bon servei, quan s´han dedicat només a enriquir-se i prou (Mina, Mútua…).
Tot aquest entramat de poder ha sabut teixir durant molts anys uns espais comuns on es podien trobar tots i seguir controlant la ciutat des de diferents àmbits (Cambra, Cecot, algunes institucions culturals, mitjans de comunicació€). Una jugada perfecta i intel·ligent, a l´estil de la mateixa època feudal, ja que tota aquesta teranyina també es va cuidar de pactar amb el poder polític ja des del primer Ajuntament de l´època anomenada “democràtica” quan el primer alcalde que el presidia va preferir convertir-se en un baró més al servei dels interessos de la classe social alta i vendre la ciutat als seus interessos. Per tant, no és d´estranyar que aquest senyor ara escrigui articles “desesperats” al Diari (que tampoc sabem, de cert, qui hi ha darrera la ploma…) defensant els interessos que sempre ha defensat. D´això es diu coherència i servitud fins a la mort (com els barons i cavallers medievals), sí senyor! De fet, aquesta és i ha estat la clau de mantenir-se al poder d´aquesta mena de “cort” de senyors feudals, anar creant barons per tota la ciutat i per tots els sectors (públics i privats) i així controlar perfectament el tauler d´escacs.
Per tant, dir-li al senyor alcalde, en Jordi Ballart, que celebro i m´alegra molt que s´hagi pronunciat a favor del dret a l´aigua dels ciutadans i ciutadanes, però que vagi amb compte, perquè el problema d´aquesta ciutat continua sent el mateix. I que cal molt més, però molt! Cal un esforç de tota la ciutadania (moviments socials, entitats, partits democràtics i tota la gent que no tingui por…) perquè faci un pas endavant i unitàriament planti cara a aquests barons que es revolten per defensar únicament i exclusiva els interessos dels de sempre (els que tenen el poder real i volen seguir conduint les nostres vides). Hem perdut 37 anys, per tant ja va sent hora de treballar per la llibertat i l´autodeterminació de les persones. Per fer una Terrassa lliure de barons i rampoines que fan olor de feudalisme i servilisme de fa 500 anys.
* L´autor és advocat. Activista pels drets humans i socials. Membre d´Espai Drets
