Com a ciutadà, treballador de la sanitat pública i representant d’una organització sindical (Metges de Catalunya), el passat mes de juliol vaig decidir fer ús de la Llei 19/2014, de transparència, accés a la informació pública i bon govern que estableix que qualsevol persona té dret a accedir a la informació referent a la gestió dels recursos públics.
Així, vaig formular una petició formal a les entitats sanitàries contractades pel Servei Català de la Salut (més d’un centenar) perquè donessin a conèixer els sous del seu personal directiu, donat que el 25% o més dels seus ingressos provenen dels pressupostos públics i aquest és el requeriment expressat per la llei de transparència perquè les dades hagin de ser públiques.
El compliment de la llei i la voluntat de posar llum on fins ara hi havia foscor són les úniques motivacions d’aquesta actuació. Però allò que hauria de ser normal -saber l’ús que es fa dels diners públics- es converteix en una anomalia perquè, a diferència d’altres, la nostra no ha estat mai una societat democràticament avançada.
Els nostres salaris, els dels treballadors, es troben a disposició de tothom i són regulats per taules i convenis, però aquells que, entre altres coses, poden decidir aplicar retallades tenen, en molts casos, una retribució desconeguda, encara que se sufragui majoritàriament gràcies al pressupost de la Generalitat.
És a dir, la llei de transparència no es compleix o es compleix de forma parcial o arbitrària. No obstant això, quan algú decideix sol·licitar la informació i reclamar un dret públic, s’activen totes les alarmes i la resposta és doble. Per una part, posar totes les traves burocràtiques possibles per evitar facilitar les dades i, per altra, activar estratègies de pressió i coacció per vilipendiar i tacar el nom i la imatge de la persona que fa la petició.
Només així es pot entendre, per exemple, que les empreses que finalment envien la informació -després de reiterats intents d’obstaculització- en prohibeixin explícitament la seva difusió. Sembla que a algú que gosa demanar el compliment d’una llei se li n’exigeix una altra: la llei del silenci. Per completar el bodegó, missatges a xarxes socials i altres espais d’opinió que qüestionen la legitimitat i l’oportunitat de la nostra petició, i trucades poc simpàtiques que ens avisen de "l’embolic en què us esteu posant" i ens alerten de "l’equivocació" que hem comès.
I algú encertadament es preguntarà d’on ve aquesta fúria. Potser ve del temor que es conegui que hi ha gerents d’institucions que depenen gairebé en un 100% dels pressupostos públics que perceben un sou de més 150.000 euros anuals, més que el conseller de Salut o el president de la Generalitat i molt més que gerents d’hospitals públics d’alta complexitat.
Amb tot, no defallirem i seguirem treballant perquè el nostre sistema sanitari sigui just, ètic i transparent. I perseguirem i denunciarem qualsevol situació contrària a aquests valors. I desitgem que el departament de Salut se situï al nostre costat en aquest objectiu.
L’autor és membre del Consell Executiu de Metges de Catalunya
