Tota la premsa gràfica busca la foto de l’encaixada de mans entre el ministre d’Educació, Cultura i Esport, Íñigo Méndez Vi-go, i la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, sota la mirada del conseller de Cultura de la Generalitat, Santi Vila. La nit de l’estrena vam poder veure personatges històrics amb personatges de ficció pel Gran Teatre. Famosos del teatre com Josep Maria Pou o Joan Lluís Bozzo; advocats i polítics com Miquel Roca, Inés Arrimadas, Xavier García Albiol, Jaume Collboni o Meritxell Batet; esportistes com Albert Costa, o gent televisiva com Marc Parrot o Risto Mejide, acompanyat de la seva joveníssima xicota , al costat de grans mestres com Jordi Savall.
Sobre Shakespeare s’han escrit gairebé tres-centes òperes, a "Macbeth" barreja personatges fantàstics com les bruixes amb personatges reals de la història. El duo entre Macbeth i Lady s’acosta molt al teatre i a la dramatúrgia d’escena en la segona escena.
El Liceu inaugura la seva temporada 2016/17 amb "Macbeth", una producció del Grand Théatre de Ginebra, de més de tres hores amb un últim acte espectacular. Sota la direcció musical de Giampaolo Bisanti i l’escènica de Christof Loy.
L’obra de Shakespeare mostra continus canvis d’escenari, en el primer acte hi ha vuit escenes curtes que van des del camp obert fins a l’episodi molt més íntim en què Lady Macbeth llegeix la carta, passant per l’escena de la cort de Duncan seguida per l’assassinat al pati del castell. Aquest muntatge que podem veure aquest mes d’octubre al Liceu situa l’obra de Shakespeare en un univers cinematogràfic en blanc i negre, amb una escenografia presidida per un castell grandiós -Jonas Dahlberg-inspirat en la mansió de la pel·lícula d’Alfred Hitchcock "Rebeca ", una escenografia impressionant que dóna grandesa a la presència escènica del baríton francès Ludovic Tézier i la soprano vienesa Martina Serafín, tots dos debutants en els seus papers de Macbeth i Lady Macbeth.
Aquesta versió ens mostra el tema central de la lluita pel poder, des del xafardeig de les bruixes fins a la visió del metge d’aquest fantasma que es passeja entre cortines blanques. Una posada en escena sagaç, elegant, bellament tràgica, que té el moment més sorprenent en el tercer acte quan el cos dels assassinats per Macbeth s’aixequen del terra de l’escenari en urnes de vidre il·luminades al sostre mostrant maniquins, una imatge gairebé surrealista de ultratomba. Sempre m’ha atret la part més imaginativa de Macbeth, mai em van atreure l’assassinat o la traïció, de què lamentablement tenim exemples diaris en política, sinó la part on els esclats de sensibilitat semblen sorgir del no-res, i allà tenim en el banquet els fantasmes invisibles que ho agiten tot, o la sang en les mans de Lady Macbeth que sembla no desaparèixer amb l’aigua. Aquest Macbeth està tan ben muntat que el temps se’n va volant; sens dubte el millor elogi que pot collir un espectacle és la seva capacitat de relativitzar el temps i fer-nos gaudir del sentit que té l’espectacle total. Això no ha fet més que començar, ens espera una temporada plena de sorpreses.
