La mort és com un lladre. Quan menys t’ho esperes, se’t presenta. De sobte. Amb un ensurt que no et dóna temps a reaccionar. Però, tot i veure-la passar massa sovint, mai no ens en sabem avenir. La pega tal vegada rau que ens trobem immersos en una voràgine malaltissa. El ritme social ens aclapara. No hi pensem. Fins i tot ens sembla que ho podem controlar tot. Voldríem considerar-nos immortals. Som massa il·lusos. Però és evident que aquesta sotragada ens hauria de capgirar esquemes. Amb més motiu quan, cada dos per tres, marxa alguna persona del nostre entorn més immediat.
Faig aquesta reflexió quan fa ben pocs dies que ens ha deixat un bon amic. Parlo d’en Salvador Lorente i Romero. Un antic company de feina. Tan sols tenia seixanta-cinc anys. En feia ben pocs que s’havia prejubilat. En realitat, ha pogut gaudir ben poc dels avantatges i possibilitats que ofereix el fet de plegar de les obligacions professionals.
Per això, justament, he triat el títol “a una edat que no toca”. No som propietaris del nostre destí. La vida és un gran regal. Cal agrair-lo cada dia. Fa anys que ho intento fer. Ho necessito. Tant al matí, com quan me’n vaig a dormir. I vull transmetre aquest esperit a tot aquell que em llegeixi. Tant si se sent recolzat per l’ham de la fe. Com quan es declara agnòstic i no professa cap creença religiosa. Passant absolutament de tot.
Ja ho deia en Miquel Martí i Pol. El seu llibre d’absències ha esdevingut un manual d’enfocament vital. Confesso que és un dels meus autors de referència. Em té el cor del tot robat i encisat. Cada cop que l’obro -i ho faig un munt d vegades- hi trobo noves perspectives. Fondàries amagades. Criteris de positivitat i empenta: “Arbres llunyans, projectes. Cap dels somnis / no dura més que viure. Cap resclosa / no deturarà el temps. / L’aigua s’escola / com sang i vincla els joncs./ Faig el que puc / per preservar el més pur de cada cosa. / Després te’n faré ofrena. Tot retorna, / per tu, al clos on creixen els geranis”.
“I si de sobte algú tanca la porta / i tot és trist i hostil, què podem fer / sinó esperar en silenci que la vida / reprengui el curs de sempre, poderosa, / i ens alliberi d’aquell fisc domini? / És en la mort on aprenem de viure, / bevent-ne el licor fort a glops lentíssims, / sentint que ens incendia les entranyes / mentre ens revela tota la bellesa / d’aquell restar contra tots els designis.”
Els antics companys de feina (a la desapareguda Caixa Terrassa) mantenim el lligam d’una gran pinya d’amics. En uns moments de crua i cruel duresa, volem estrènyer les nostres mans. Amb força, caliu i rauxa. Amb el ferm desig d’animar na Maria-Dolors, la seva esposa, i el conjunt de tota la seva família. Per tal d’intentar aconseguir apaivagar -en la mesura de les nostres possibilitats- la tristor del seu adéu.
Els homenatges, sempre cal fer-los en vida. Per suposat. La qual cosa no treu que, en uns moments com aquest, certifiquem que en Salvador era un bon amic. I un excel·lent treballador. Poc o molt, qui més qui menys, ja li ho havia manifestat quan formava part del departament de préstecs i crèdits de l’entitat financera. Ara, en quedarà constància oficial a tots nivells.
Descansi en pau!
