Ja fa dos mil·lennis que Jesús va dir aquelles paraules als seus deixebles: que els enviava a donar testimoni del Regne “com ovelles enmig de llops”. I va afegir: “Sigueu doncs astuts com les serpents, però candorosos com els coloms” (Mt 10, 16). Els va animar a combinar en llur caràcter en harmonia dues qualitats en principi oposades. Dit en paraules del doctor Martin Luther King Jr., els cristians -i jo ho faria extensiu avui als creients en general -haurien de ser “forts d’esperit, però tendres de cor”. És una combinació de contraris que no es dóna amb freqüència. Més aviat sospito que molts no-creients i, en particular, els ateus tenen la percepció que els creients som gent que es deixa entabanar fàcilment, gent supersticiosa. Dit en altres paraules, persones febles d’esperit.
És comprensible i no falten motius per pensar d’aquesta manera. A través de la història de la Providència, el llenguatge emprat per profetes i místics, que ha quedat plasmat a les escriptures sagrades de les diferents religions, ha estat un llenguatge molt simbòlic, sovint fins i tot poètic, adaptat a la mentalitat i a la cultura dels pobles a qui s’adreçaven, al seu nivell intel·lectual i espiritual. Els símbols, les paràboles i les revelacions a mitges han estat inevitables.
Aquest fet deu haver provocat l’escepticisme dels sectors de la població més centrats en els aspectes materials de la vida, també en èpoques anteriors. Però molt especialment a partir dels segles XIX-XX, a causa de l’accelerat desenvolupament dels descobriments científics, s’ha posat de manifest una contradicció entre la veritat que la ciència anava desvelant i la fe basada en una interpretació literal dels dogmes i de les escriptures.
Igualment, el fonamentalisme religiós de totes les èpoques, la persecució dels científics per part de l’Església catòlica durant l’Edat Mitjana i els enfrontaments entre les diferents comunitats o grups religiosos han representat un testimoni penós d’incoherència i d’intolerància. Era la incapacitat de viure en la pràctica d’acord amb els principis nobles i elevats d’amor al proïsme que la majoria de religions proposen. Fe dogmàtica, intolerància i incoherència són trets característics de les ments tancades o estretes, de la manca de seguretat en els propis principis i de la feblesa d’esperit.
En la mesura que els creients anem professant una fe menys dogmàtica, més oberta i dialogant, i més coherent amb els nostres principis ètics universals, aquesta percepció hauria d’anar canviant. Fe i ciència s’han d’anar revelant no tan sols com a compatibles, sinó com a complementàries per assolir una visió global de totes les dimensions que afecten la vida humana. En aquest sentit, la profusió de fenòmens espirituals que s’està produint amb tendència creixent representa una oportunitat. Penso que molta gent pot arribar a entendre la importància del nostre temps en la història de la Providència, especialment si tenen ocasió de rebre una educació en els principis i les lleis que governen el Cosmos, mitjançant els quals Déu, el nostre Pare i Mare celestial, està guiant la seva providència per la restauració de tota la humanitat, a través de la història.
