En el debat actual sobre l’aigua i el dret dels ciutadans a gaudir d’aquest recurs natural, s’ha de partir en tot cas de dues idees bàsiques: l’aigua és un bé de domini públic, és de tots, i el seu subministrament a les poblacions és un servei de competència municipal, el que vol dir que els ajuntaments són els responsables de garantir la seva prestació. Un servei que, cal no oblidar-ho, té un cost. S’ha de captar l’aigua, s’ha de garantir la seva qualitat per al consum humà, cal construir i mantenir la xarxa de distribució i subministrament i s’ha de gestionar el cobrament de les taxes o tarifes. Conseqüentment, l’Ajuntament, responsable del servei, ha de cercar la forma de prestació que garanteixi la millor gestió amb el menor cost possible. En aquest punt, s’obre el debat actual. Gestió directa pel propi Ajuntament amb els seus serveis o amb una empresa municipal? O gestió indirecta per concessió o empresa mixta?
En aquest debat cal fugir de plantejaments ideològics apriorístics sobre les bondats i perills de la gestió pública o privada i cal cercar la millor opció a partir de cada realitat concreta.
Doncs bé, en el cas de Terrassa, la decisió sobre la gestió del servei d’aigua ha de partir necessàriament de la seva realitat. El conflicte encetat entre l’Ajuntament de Terrassa i Mina Pública de Terrassa rau en el fet que el contracte de gestió del servei d’aigua, adjudicat el 1941, que acaba el desembre d’enguany, no comprèn el servei d’abastament a tot el terme municipal. El 1941, l’Ajuntament no va municipalitzar el servei amb monopoli a tot el terme, sinó que va passar a prestar-lo a una part adjudicada a Mina Pública. En aquell moment, Mina ja prestava el servei al centre de la ciutat, en virtut d’una cessió feta el 1842, per incapacitat de la Corporació per executar una concessió reial de 1828. A més, hi havia altres empreses privades que prestaven el servei a diferents indrets del municipi -Aguas Fontcuberta, Reig o Calonge-, empreses que Mina va anar comprant, junt amb d’altres que van aparèixer amb posterioritat a 1941, com Aguas de Can Parellada. Als Pinetons, el servei, el presta Mina Pública junt amb Can Caus, ja a Vacarisses. I existeixen altres serveis privats, com el d’Aigua Potable de les Fonts, SA -participada per Mina- que presta el servei al límit amb Sant Quirze del Vallès; la concessió municipal d’Aigües de Matadepera -també participada per Mina- que abasteix la zona de Terrassa limítrof amb aquell municipi, o el servei privat de la Cooperativa els Amics.
Així doncs, la reversió gratuïta de les instal·lacions del servei d’aigua, a favor de l’Ajuntament, només pot ser parcial, quedant la resta de propietat de Mina Pública o d’altres empreses. Per tant, tot això no pot esdevenir municipal, si no és prèvia expropiació, que tanmateix haurà de respectar els serveis compartits amb altres municipis. Però no es tracta d’una expropiació qualsevol, sinó que ha de seguir el procediment de municipalització amb monopoli, que ha d’aprovar finalment el Govern de la Generalitat com a requisit previ a l’expropiació.
Municipalitzat el servei i expropiats els béns i drets no revertibles, l’Ajuntament podrà optar per la forma de gestió que justifiqui com la més eficient. Ara bé, molt probablement i tal com deia l’alcalde Royes fa uns dies, la modalitat de gestió de més provada eficiència no és altra que la de la mateixa Mina Pública de Terrassa. Doncs bé, és perfectament ajustat a dret que, municipalitzat el servei, el pagament del preu de l’expropiació a favor de Mina se substitueixi per una participació en una societat mixta amb l’Ajuntament, a la qual l’administració municipal aportaria els béns que li hauran revertit. O potser, el que encara és més senzill, que l’Ajuntament passés a adquirir una participació en el capital de Mina Pública, equivalent al valor dels béns que li han revertit, transformant-la en mixta. D’aquesta forma, l’Ajuntament passarà a integrar-se en una institució amb 175 anys d’existència i la societat mercantil més antiga d’Espanya. A més, la participació de Terrassa a Mina Pública facilitarà els necessaris convenis amb els ajuntaments de Matadepera, Viladeca-valls, Ullastrell, Rellinars i Vacarisses, municipis amb serveis d’aigua compartits i beneficiaris, juntament amb Terrassa, de concessions d’aigua titularitat de Mina Pública de Terrassa.
L’empresa mixta pot ser una forma eficient de prestar el servei, on l’experiència de Mina Pública, que ha prestat un servei de qualitat amb unes tarifes molt assequibles, se sotmetrà a un doble control de l’Ajuntament: com a administració titular del servei i com a soci de l’empresa mixta. A més, s’evitaran uns elevats costos de transacció que suposaria introduir una nova forma de gestió directa.
Si pel contrari, en lloc del mutu acord, hi ha un litigi -que serà de molts anys- de ben segur que ambdues parts en sortiran perjudicades i, el que és pitjor, els perjudicats seran també el servei públic i els seus usuaris.
Municipalització i empresa mixta: aquesta és la solució.
L’autor és catedràtic de Dret Administratiu de la Universitat de Barcelona
