A dia d’avui, sortosament, quan parlem de discapacitat intel-lectual posem més èmfasi en les capacitats de les persones que no pas en les discapacitats. Un avenç considerable que, al marge de noms i denominacions, té una importància relativa sempre i quan s’utilitzi des del respecte i el coneixement. Si aprofundim de veritat en les capacitats, a normalitzar i crear entorns realment inclusius, ens adonem que encara ens queda força feina per fer.
Som capaços d’adaptar entorns com l’escolar, el laboral o fer les reformes necessàries perquè una persona amb discapacitat pugui viure en una llar de la manera més autònoma possible. Existeixen propostes per omplir el seu temps lliure, adaptem el seu esport, les seves vacances, les excursions o les visites culturals. Intervenim en tots els àmbits possibles de les seves vides per procurar una integració en la societat, però no ens adonem que, a vegades, una major integració en la societat no implica necessàriament integració social real.
Una persona adulta amb discapacitat in-tel·lectual és una persona que pot treballar, viure amb autonomia i desenvolupar una vida social activa. Una creença, a vegades obsessiva, que fa oblidar o ignorar necessitats i desitjos que no són gens diferents als que tenim tots. Quan comencem a parlar d’afectivitat, d’amor, de relacions romàntiques o directament de sexualitat, l’escenari es transforma. Encara avui, vivim en una societat on els tabús de la sexoafectivitat en persones amb discapacitat intel·lectual estan molt presents.
No va ser fins a l’any 2012 que es va publicar "El amor en personas con discapacidad intelectual y su repercusión en el bienestar emocional" (Moretin, Arias, Rodríguez i Verdugo), un estudi empíric sobre les relacions afectives i la seva influència sobre el benestar emocional de les persones amb discapacitat intel·lectual. Aquest estudi confirmava que les diferències són poc significatives, tal com tots els que treballem amb aquestes persones crèiem. Com tots, les persones amb discapacitat intel·lectual també necessiten benestar emocional, amor, sexe o afectivitat.
Existeixen moltes lectures i punts de vista, resultants d’estereotips o pors socials, com el risc d’embaràs o la proliferació de malalties de transmissió sexual. Però, com en qualsevol col·lectiu de la nostra societat, hem de saber tractar-ho i normalitzar-ho amb una aposta ferma per l’educació afectiva i sexual per a persones amb discapacitat.
Som conscients que ens equivocaríem utilitzant solucions generalistes i globals. Cada persona és un món i, de la mateixa manera que ens esforcem per facilitar-li una feina, un habitatge o unes activitats d’oci fetes i pensades a mida, també hem de proporcionar eines adequades per poder gaudir d’una vida plena i de qualitat.
Tots sentim de la mateixa manera. L’afecte, l’amor i el sexe són, sens dubte, una part important de les nostres vides.
L’autora és presidenta del Patronat de la Fundació Prodis
