Tots coneixem el significat, en general, d’oracle: la resposta donada per un déu a una pregunta. Aquesta resposta podia expressar-se mitjançant signes físics o símbols que eren interpretats per especialistes. Avui dia hi ha un oracle, a qui recorren permanentment els polítics a l’hora de respondre a les qüestions formulades pels ciutadans, el “sentit comú”. Si hom fa un recorregut per les declaracions de polítics trobarà una munió d’invocacions al sentit comú com a resposta a la resolució de problemes. Exemples, el ministre de l’Interior: ” Artur Mas desborda el sentit comú”; Rajoy durant una estança a Catalunya: “Més que mai fa falta el sentit comú de tots els espanyols”; Millo (PP): “La convivència i el sentit comú han guanyat a Catalunya i a Espanya”; Rajoy a Sánchez: “Li demano sentit comú per facilitar la investidura”; Arrimadas (C’s): “Cal recuperar el sentit comú per garantir el futur dels catalans”… Podríem seguir així fins a l’infinit.
Què és, però, aquesta mena d’oracle del sentit comú? Bàsicament hi ha dues maneres d’entendre el sentit comú: com una facultat cognitiva, és a dir, com una capacitat de coneixement que tenen tots els éssers humans o com una construcció social, amb trets diferents segons els llocs i que ha anat canviant al llarg dels temps. Aquí ens interessa la segona accepció, el sentit comú com a construcció social. Què es vol dir amb això? En tota societat els grups més influents van imposant dia a dia la seva manera de pensar (les idees que ens pensen), de parlar (els mots que ens parlen) i de viure (les normes que ens condueixen) -la seva concepció del món, la seva ideologia. Si aquesta interpretació del món té èxit i es generalitza, comença essent compartida per tot un poble, per tota una nació i acaba formant la realitat en la qual tots ens movem i convertint-se en una creença. El que importa és que la majoria de la gent ho cregui, ho comparteixi, ho tingui en comú. És una invitació a deixar de pensar i seguir “la saviesa popular”.
Acceptar la invocació permanent al sentit comú té conseqüències negatives. Si hom, diu Kant, vol justificar certs esdeveniments o fets ha d’aportar arguments racionals, verificables, i no invocar preteses certeses del sentit comú o apel·lar al veredicte de la multitud. O com afirma Ferrater Mora, acceptar el sentit comú és admetre un fre a l’impuls de conèixer emparant-se en una experiència col·lectiva (que ningú ha fet mai) com a criteri d’experiències individuals (que no es tindran mai). Què li esdevé a l’home que invoca el sentit comú? Que és incapaç d’elevar-se per damunt del que és habitual, que camina per davant de les coses sense fixar-s’hi, que tot judici el fa basat en creences. L’home, en canvi, que no es deixa emportar per aquest sentit comú, per qualsevol corrent, és un home que pensa sobre el que veu i viu i reflexiona sobre el que ha vist i viscut.
La constant invocació a l’oracle del sentit comú per part dels polítics es pot ben bé anomenar la política del sentit comú. Sembla que no hi pot haver cap altra política que no sigui la del sentit comú, que no hi poden haver alternatives i, si alguna gosa presentar-se com a tal, aquesta és considerada extremista.
Actualment és una opinió comuna de la majoria dels polítics i dels mitjans d’informació considerar el consens com el valor democràtic més important. Tanmateix, en una societat democràtica, que es caracteritza per la diversitat, per la pluralitat, per les diferents maneres d’entendre el món i viure la vida, penso jo que allò que hi ha de més valuós és el dissens, la possibilitat de poder dir “no” a la política que es presenta com la de la majoria, la del sentit comú, i de proposar alternatives que volen eliminar de l’experiència política la corrupció i del raonament, la mentida. El que necessita avui la ciutadania és menys política del sentit comú i més política amb “sentit del que és comú” (Joan Subirats).
L’autor és filòsof
