És tot el sistema polític espanyol el que està en crisi. Tot. No només el socialisme. Si ara el PP no aconseguís retenir el govern (cosa que fa quasi un any que li estan posant fàcil), petaria enmig d’un espectacular castell de focs artificials: enveges, ambicions, factures endarrerides, la corrupció, la pasta… Tot això és dinamita pura, que només l’exercici del poder aconsegueix neutralitzar. Un dia o altre ho veurem, no desesperem. Espectacles com el del PSOE o el de Podemos, en to menor però no menys decebedor, tindran continuïtat a dreta i esquerra. Per exemple, amb Ciudadanos, que és un producte artificial del sistema per fer veure que es renova, però que ja s’ha espatllat en quatre dies. De la mateixa manera com hem vist a Catalunya la implosió del pujolisme i de tot el mapa polític bipartidista. Catalunya, en això, va clarament a l’avantguarda peninsular, d’embolic en embolic, però canviant a tota màquina. De la mateixa manera, ho veurem algun dia al sud de les Espanyes, on acabarà petant gloriosament el sistema clientelar en què es basa el "susanisme". Espanya està canviant, és evident. Per a bé o per a mal? Impossible de saber, ara per ara, perquè apareixen nous espais que ja veurem qui omplirà. I perquè faríem malament de menystenir la força d’un espanyolisme castrador i retrògrad, basat a parts iguals en l’ombra del franquisme i en una ciutadania més submisa i controlada del que sembla. Un espanyolisme d’arrel reaccionària, excel·lent manipulador, que domina la comunicació del "gran relat" i que és perfectament capaç de fer marxa enrere en gairebé tot. L’expressió més evident del trencament, de la descomposició, avui serà a Ferraz, un altre dia, a Génova, a Barcelona o a Sevilla. S’està acabant el recorregut i caldria, òbviament, un reset, reiniciar a fons el país. Però amb tanta gent encantada d’haver-se conegut, de tenir la veritat constitucional absoluta, de dominar tots els mecanismes de poder i diners i de viure al millor dels països possibles, més aviat no podem esperar gaires canvis a millor. No es faran l’haraquiri. Moriran matant (figuradament, clar) fins al final.
