Aquesta obra podria estar basada en fets reals. Relata una realitat associada al pas del temps. Un thriller diabòlicament pervers sobre la pèrdua de connexió amb la realitat. Un home ancià en pijama i la seva filla. La necessitat d’admetre ajuda per tirar endavant; l’oposició del pare als desitjos de la filla. Se li posen moltes etiquetes: demència senil, Alzheimer, etcètera. Es tracta de l’ocàs d’un ésser humà, en aquest cas un pare. Una peça per a un actor en plenes facultats com Héctor Alterio al Teatre Romea. Tota la història transmet un sentit de l’humor molt bo per a la salut de l’espectador i amb un final terriblement commovedor on Héctor Alterio desplega tots els elements propis del melodrama. Un pare que no es resigna a caure en l’inevitable, tossut com una mula, que s’obstina a desconfiar de les infermeres contractades per ajudar-lo. La filla, Ana Labordeta, que lluita des del temor, des de l’amor de la filla cap al seu pare. Els personatges estan interpretats a flor de pell i transmeten una visió lluminosa del món.
La direcció i adaptació que ha fet José Carlos Plaza de l’obra del francès Florian Zeller (1979) -un dels dramaturgs i novel·listes joves més populars del teatre francès actual- són molt àgils i saben desxifrar i mostrar a l’espectador els temes que l’autor es va plantejar a l’hora d’escriure aquesta obra: què fer amb els vells? Tant a la novel·la com en el teatre el dramaturg francès se centra en els problemes familiars: de parella, de mares/pares amb els seus fills, de les dones abandonades… "El padre" va ser escrita el 2012, una barreja d’allò còmic i tràgic de la condició humana.
Aquest és un dels melodrames en què més hem plorat i rigut. En aquest tipus d’obres la vida puja a l’escenari de manera cruel i crua. El teatre compleix la funció de posar el focus sobre una realitat que moltes vegades ens entestem a ignorar. Andreu, el protagonista, passa de viure a casa seva a la casa de la seva filla i d’allí al centre d’internament, la transició escenogràfica proposta per Francisco Leal juga amb aquest univers desequilibrat de la vellesa en deteriorament, en caiguda lliure. Una de les virtuts de l’obra és presentar sempre la perspectiva del vell desconcertat. Més enllà de la identificació de l’espectador com a pare o com a fill en un dels dos bàndols se’ns radiografia la malaltia en general, la paranoica realitat que ens allunya del món real, amb l’amenaça constant de la bogeria com a teló de fons, en un intent sempre de buscar el seny, el raonable i la pèrdua de la memòria. "El padre" és una sorprenent experiència comuna en la ment d’un vell, una desbordant mirada sobre la integritat de la vellesa, sobre les relacions pare-filla i les relacions sentimentals de la filla, per sobre de tot l’epopeia del vell que lluita contra la destrucció mental, alliberant les pors i les angoixes. La ment meravellosa d’Héctor Alterio als seus 87 anys ens ofereix una "tour de force" admirable. No se la perdin.
