Diumenge
Surto de casa calculant la caminada per arribar pràcticament fosc al cotxe. Res. Estirar les cames. I constato un cop més que la Serra de l’Obac és del millor que tenim. No vull dir que siguin les muntanyes més boniques del món. No les posaria a competir amb cap altres. El vincle és emocional. Són una pàtria per a molts terrassencs. A mi, com a molts, van ser el meu pare i el meu avi els que m’hi van ensenyar a caminar-les i estimar-les. Cada cop que hi passejo sé que ells, allà on siguin, se’n senten homenatjats. Contemplar des de sota Coll de Tanca la perspectiva de la Pola, del Paller de tot l’Any i de Montserrat és un luxe íntim que hem de saber preservar. No sé com afectarà el canvi climàtic Sant Llorenç. Em preocupa.
Dilluns.
Trec el gos a passejar al vespre quan ja les botigues han tancat i la gent va cap a casa. Sóc del centre i aquesta és la mirada que tinc de la ciutat a aquesta hora. Hi ha calma. Miro les cases i constato un cop més com Terrassa té aquest centre de bellesa esporàdica amb algunes excepcions positives, notables. Li falta continuïtat i una mica d’harmonia per ser una ciutat bella. Per no sentir-nos papanates, de vegades jutgem amb molta duresa el que tenim a prop i veiem cada dia. En tot cas, Terrassa, com altres ciutats catalanes, és molt millor que fa trenta anys. I a Terrassa l’urbanisme que s’ha practicat ha estat de mitjana més que correcte, ha tingut grans encerts com el parc de Vallparadís, resultats oscil·lants com en la reforma del centre i alguns errors evitables com l’eix del 22 de Juliol.
Dimarts
No entenc res. Els mateixos que volen municipalitzar l’aigua volen privatitzar el transport públic. Després del ridícul sobre el referèndum de l’aigua penso que en aquest procés, on hi ha hagut errors per tots cantons, acaba imposant-se un rebuig visceral contra Mina des de l’Ajuntament, quan és una de les poques empreses arrelades a Terrassa que ens queden. Insisteixo que hi ha hagut errors gruixuts per tots cantons, també pel cantó de Mina. No sé si els que ara fan proclames tan contundents i sadollades d’ideologia estaran tan contents quan la perspectiva històrica els porti a constatar que carregar-se una empresa majoritàriament local, amb més de 400 accionistes terrassencs i fundada el 1842, haurà estat una gran operació de què sentir-se orgullosos. Potser es pensen que passaran a la història per la porta grossa per municipalitzar l’aigua. Potser sí. A mi, no m’ho sembla.
Dimecres
Aquesta és una ciutat que hi ha gent que s’estima. Una de les coses per les quals han de vetllar els polítics locals és que no s’instal·li la desafecció en aquells que més senten o més poden fer per la ciutat. Que un fotògraf com Antoni Comellas, a qui no conec, regali 2.500 fotografies de paisatges locals em sembla que és remarcable. Segur que ajuda a completar la magnífica col·lecció local de l’Arxiu Tobella, una altra singularitat local fruit de la fal·lera d’un home singular entre els singulars, Manuel Tobella. De les singularitats, se’n viu.
Dijous
Busco coses per escriure en positiu de la ciutat. No m’agrada ser un rondinaire compulsiu. Ho deixo. Avui sento la mediocritat com una llosa. No vull tornar a repetir que no tenim projecte i posar-me amb el de sempre. He fet una reunió amb trenta-cinc empreses per parlar d’innovació i de les oportunitats de les tecnologies emergents. Algunes són de Terrassa. Parlem de la ciutat i compartim el diagnòstic; si volem evitar la desafecció, cal fer alguna cosa per esquivar la mediocritat.
Divendres
Llegeixo els ecos de la polèmica dels pregons a Barcelona. Un símptoma que tampoc cal treure de lloc, però un símptoma. Hi ha una part de l’unionisme que és casposa i molt sectària, per contra hi ha una part de l’independentisme que presenta una insuportable superioritat moral. Els brots d’incontinència dels independentistes que encara no han assolit la independència són una estratègia ben peculiar per eixamplar la seva base social. Als autoritaris, portin la bandera que portin, se’ls veu el llautó. Els independentistes assenyats ho saben i crec que veuen amb preocupació aquestes expansions grandiloqüents de personatges que es caricaturitzen per exclusió. Simplement, no calia.
