Com ja ve essent tradicional, el primer cap de setmana d’octubre, l’arxiprestat de Terrassa organitza la pujada a Montserrat. De diferents maneres i amb mitjans variats: a peu (sortint de la parròquia de la Sagrada Família, a les sis de la matinada), en cotxe privat o autocar. O, també, mitjançant el tren. Fins i tot, em consta que hi ha algun petit grup de ciclistes. L’opció del tren potser és la menys habitual. Si més no pel fet que gairebé comporta la pujada de la muntanya, a peu, des de Monistrol.
El proper any 2022, justament, es compliran mil anys d’aquest bonic costum dels nostres avantpassats. Raó de més per mantenir-ne viu l’esperit. Respectant l’elecció i/o possibilitat de cadascun dels participants, penso que el major mèrit s’ha d’adjudicar als romeus vianants. Sense menystenir, de cap manera, els esforços i devocions individualitzats de tota la resta.
De la seva presidència en té cura -cada any, de forma rotatòria- una parròquia. Enguany és la del Sant Esperit. Bàsicament, podem convenir que és una manifestació religiosa popular arrelada en el temps. Una peregrinació sota la protecció de la Moreneta, per encomanar-li el conjunt d’activitats i inquietuds del nou curs acabat d’encetar. Voldria fer un llistat detallat de tot plegat… Sense voler, però, de ben segur que em deixaré coses al tinter: litúrgia i sagraments, catequesi, grups de jovent o de matrimonis, música de les celebracions, Càritas i conjunt de tasques orientades a la solidaritat, cicle de conferències, etcètera.
Tot el nostre pas per aquesta vall de llàgrimes és un pelegrinatge interior. A la recerca d’assolir una manera de fer que incideixi positivament en el proïsme. Pot semblar una frase feta, de cara a la galeria. Realment, tanmateix, aquest i no cap altre és el rerefons veritable que s’amaga al nucli d’aquest entrellat.
Malgrat tot, en el si d’una societat oberta, hi tenen cabuda altres motivacions. Des de la purament senderista a la d’aquells que es deixen engrescar per la convicció d’algun amic. Sense cap altra pretensió que la pura companyonia. I tot ha d’ésser respectable.
No es pot definir com una prova esportiva. En canvi, sí que hem de considerar així la travessa Matagalls-Montserrat. Escric aquest article, justament, l’endemà d’haver-se realitzat enguany: una cursa de resistència entre aquests dos cims tan emblemàtics del nostre país… Vuitanta-dos quilòmetres de pujades i baixades. Molt allunyats dels aproximadament vint-i-tres que configuren el trajecte entre Terrassa i el monestir de la muntanya màgica (que passen per Coll Cardús, Vacarisses, Monistrol i l’anomenat Camí dels tres Quarts).
Sí que val a dir, però, que ambdues caminades passen per paratges d’una bellesa incomparable. El bosc té un encís especial, que et subjuga. Sense cap mena de dubte, en línia amb una frase memorable del nostre gran poeta Joan Maragall: " Jo no sé què teniu… que us estimi tant, muntanyes !".
Els terrassencs tenim la sort de viure en un entorn natural idíl·lic i hem de saber-ho valorar. En la seva justa mesura. Un cop dit això -i ja per cloure l’escrit- faig una crida d’ànim a tothom. Us convido a arrelar la devoció a la nostra Moreneta.
Si teniu, doncs, la possibilitat d’apuntar-vos a la romeria, no la deixeu passar! Us hi ajudarà.
Tinguem en compte -com diu el text del Virolai- que "dels catalans sempre sereu princesa".
