Lluís Rabell s’ha quedat ben descansat al diari francès Libération. Ha deixat anar dues grans veritats, incòmodes, dures, d’aquelles que tothom més o menys sap pe-rò prefereix obviar. Ha faltat temps perquè alguns li diguin el nom del porc, en el pitjor dels casos, o defineixin les seves paraules com una relliscada Quina? En realitat són dues. La primera, advertir que la independència comportarà alguna forma de violència, inevitablement. La segona, anticipar que una part dels catalans és força possible que no reconegui el resultat d’un hipotètic referèndum o d’una declaració unilateral. Cal tenir valor per fer aquestes dues afirmacions tan poc oportunes, en un país on sembla que això de la independència caurà com una fruita madura, entre somriures, costellades, lleis de transitorietat, tàctiques evasives per despistar i aplaudiments entusiastes de la comunitat internacional. Tanmateix, no estaria de més prendre’s seriosament aquesta i altres advertències, entre altres raons perquè són força probables. També va passar això en la transició democràtica, tot i que sembla inoportú recordar-ho: el nivell de conflicte, de violència de diferents graus i gravetat, va ser elevat durant força anys. Queda lluny, sí, i fa mandra recordar-ho, però tampoc no era possible deixar enrere el franquisme sense conflictes durs, sense divisions profundes, sense tensions. No hem arribat a aquesta fase, encara, però a mesura que ens acostem al moment de la veritat costa imaginar, seriosament, que tot seran flors i violes. Aquest és un dels grans tabús del procés, el preu a pagar, en primer lloc, i si val o no la pena, després. Ens haurem de fer la pregunta i respondre-la, sens dubte, i si no ja s’encarregarà la realitat de plantar-se amb tota la seva cruesa. Tot indica, però, que el tabú continuarà essent tabú i que afrontar-lo serà un greu pecat, una traïció. Tanmateix, la realitat acostuma a ser més tossuda que les estratègies no realistes…
