Tota porta és d’entrada i de sortida alhora.
La porta pot tenir moltes accepcions i característiques que es deriven de les seves funcions bàsiques. El seu origen es remunta a l’antiguitat romana. Quan es traçava una ciutat s’emprava una arada per delimitar-la. La marca del solc que deixava era sagrada i no podia creuar-se. Llavors, per crear aquells espais pels quals entrar i sortir del perímetre marcat, aixecaven l’arada i això feia que no es marqués solc durant aquest segment del traç. La paraula porta prové de portar o aixecar. L’espai sense mur que resultava era el recinte de la porta o les portes de la ciutat.
Per extensió, també les cases i altres construccions tenien les seves portes. Acompanyant aquest espai «buit», es va anar generant tot un seguit d’elements i de paraules derivades.
Porta també es diu al batent que s’obre i es tanca sobre si mateixa. Que està inserida dins d’un buit en la paret o entre dos murs. Que comunica un espai tancat amb el fora que ho envolta. Que serveix per ser traspassada caminant. Que és la boca d’entrada d’un habitacle.
El recinte de la porta genera el llindar. La paraula llindar prové d’ombra. Quelcom ombriu és quelcom ombrívol. El llindar de la porta és, doncs, aquest espai ombrívol que es produeix pel volum de la porta que es projecta sobre si mateixa i que dóna acollida a qui creua per ella. El llindar fa que la porta no sigui tan taxativa quant a la seva delimitació del fora i del dins, dóna una certa sensació de permeabilitat. L’ombra, conforme s’apropa al seu límit, es va fent més difusa i això dóna suavitat.
De porta provenen paraules com portal, contraporta, pòrtic, entre altres, que fan referència a la funció que compleix la porta i a l’emplaçament dins de la construcció que la conté.
En recintes grans la porta genera un espai propi on és l’element principal. Parlem de la porteria que es converteix en una habitació més i és un espai híbrid entre el lloc de trànsit, d’espera, d’acollida i de reconeixement. És una espècie de comporta que regula de manera controlada el que succeeix fora i dins. Fins i tot, existeix una persona encarregada de custodiar aquest espai que és el porter o la portera.
(Obro un parèntesi per fer un apunt anecdòtic. Fixem-nos en el futbol en què hi ha dues porteries amb els seus respectius porters. Podem fer ús de la imaginació i visualitzar dos castells que són defensats. Els jugadors porten entre els seus peus una pilota que fa el símil d’arma llancívola. Aquesta ha de penetrar la fortalesa del castell per la seva porta. El porter i tot l’equip han de vetllar i combatre perquè això no succeeixi. I així transcorre tot el joc. La porteria amb el seu porter és la part a cuidar perquè és vulnerable. Per ella s’entra, simbòlicament, en el terreny de l’altre. Tanco el parèntesi.)
Tornem al porter o portera que dóna accés a les persones que volen entrar en el recinte. Les ha de conèixer o validar. Decideix, sota certes consignes que li són donades, qui pot i qui no pot entrar. A més dels propietaris del lloc, és qui té les claus d’accés.
En els grups humans, sovint, hi ha membres que fan les funcions de porter. Permeten l’accés de les persones o el veten, el regulen i el van graduant. Els grups també posseeixen límits imaginaris amb les seves respectives portes o maneres d’accedir. La pertinença al grup passa moltes vegades per llindars o graus que van fent que el «nou» vagi assumint la identitat del grup com a seva.
Totes les persones tenim la nostra porta o les nostres portes. Per elles deixem entrar a la nostra vida altres persones o situacions de la realitat. També els impedim el pas. Per aquestes portes sortim de nosaltres mateixos i explorem el món. I, com no, les portes tenen claus. De vegades les compartim amb altres persones a qui donem la nostra confiança. En ocasions només permetem l’accés al llindar i aquí els acollim amb una "mitja distància". També tanquem la porta a allò que no volem deixar entrar. Quants cops no hem rebut o tancat la porta a una altra persona. Cadascú és el porter de si mateix.
He començat amb una frase: tota porta és d’entrada i sortida alhora. La realitat porta, com hem vist, neix perquè existeix un espai que es vol delimitar i a què cal poder entrar i, per tant, sortir. Les persones i les construccions humanes, tant materials com immaterials, necessitem límits per existir. Però, no som realitats tancades. Necessitem portes.
Com a exercici, podem observar: quines són les meves portes? A qui o a què permeto l’entrada al meu interior? Com ho faig per sortir de mi quan necessito prendre aire? Sóc porta o porter en algunes situacions? Tanco la porta d’aquesta breu reflexió amb aquests interrogants.
L’autor pertany a l’Àmbit Maria Corral
