Si algú es creu, honestament, que aquest país es lliurarà de la corrupció en les altes esferes sense fer un canvi de veritat va llest. Les formes són infinites, com els matisos, però el fons és el mateix. Els casos Jaume Matas, Bárcenas, Rato, Rita Barberá, Griñán, Chaves… Tots han coincidit en pocs dies, per atzars del calendari judicial. Tots fan la mateixa olor, independentment de les petites diferències entre les històries, de les motivacions, de qui s’ha fet o no s’ha fet d’or, de qui ha tapat què… És el mateix paisatge des de fa anys, una obra de teatre representada infinites vegades, acompanyada d’infinites falses promeses, de pactes anticorrupció. Això li fa mal a un país, sens dubte, encara que no es noti d’avui per demà. I també destrossa les bones intencions de les bones persones que intenten fer-ho diferent, que intenten sortir d’aquest femer asfixiant. El país no canviarà perquè hi ha poderosíssims interessos en joc: hi ha qui no vol ni li convé que canviï, més enllà d’alguns retocs superficials. La corrupció no és el fons de l’assumpte, sinó només una excrecència del sistema, de la vella casta acampada sobre l’Estat. No només a Madrid, per suposat. El sistema tolera aquesta corrupció perquè el que interessa és una altra cosa, absolutament intocable. La paràlisi política espanyola (i bona part de la catalana) s’explica per aquesta via: el país està segrestat per un embolcall d’interessos que s’entrelliguen, que tenen en comú una sola cosa. Que no els convé que res canviï. I seguirà així eternament fins que un dia alguna cosa seriosa es trenqui i es pugui començar no a cremar gent a la foguera, sinó a endreçar raonablement les coses, a fer política de veritat, a construir… Mentrestant, ens queden moltes setmanes com aquesta, amb els mateixos casos de sempre i aquesta fètida olor que ho contamina tot i amaga l’autèntic problema de fons, el segrest d’un país per part d’una minoria.
