Juncker, president de la Comissió Europea i antic impulsor de generosos "incentius fiscals" per a les empreses a Luxemburg, ara té el valor d’afirmar que, si les coses segueixen igual, s’acabaran carregant la Unió Europea. Ell, com a primer ministre, va firmar més de tres-cents acords secrets amb grans corporacions: Luxemburg és un extraordinari paradís fiscal perfectament legal i, sobretot, sobretot, molt, molt europeu. Més europeu, impossible, ja es veu. I, aquests dies, a Juncker, li toca donar la cara en el debat sobre l’estat d’Europa i amagar que no està lluny del coma polític irreversible. Pobre Juncker, quin paperot ha de fer… Per això s’ha d’inventar cosetes (com la "nova" promesa de "roaming" gratuït, com el wi-fi gratuït…) i anunciar que és hora de despertar un nou entusiasme europeista. Sí, amb totes les lletres: entusiasme europeista. Poca broma, de la mà dels mateixos que tenen la poca vergonya de negociar un tractat comercial secret amb els Estats Units, d’impedir que el Banc Central Europeu faci realment de banc (per afavorir les entitats alemanyes i franceses) o de forçar retallades socials que es podrien resoldre perfectament amb una política fiscal justa, coordinada i decent. No li falta raó quan pronostica que, entre ell i els seus, es carregaran Europa si no canvien. Ho sap perfectament: a ells, ja els interessa aquesta Europa en què fan grandíssims negocis d’anada i tornada (Barroso, per exemple) i en la qual els europeus cada dia tenen un paper més insignificant. "Crisi existencial", així és com gosa definir la situació, ben seriosament, quan no es tracta de res més que d’una demolició controlada. Això sí, mantenint la façana sense ànima, la retòrica buida i la bandereta amb les estrelles grogues. Mentrestant, aquí, entretinguts com estem amb els nostres melics, seguim concentrats en les nostres coses, cada dia més absents del món…
