Dret a la ciutat vol dir que els ciutadans i ciutadanes d’una ciutat han de tenir una qualitat de vida mínima.
El malestar a les ciutats del món creix per moments (Rio de Janeiro, París…, els resultats del referèndum al Regne Unit sobre el Brexit, on la gent ha dit no a tot…).
La socialdemocràcia ens ha portat a un sistema capitalista dominat pel liberalisme austericida.
Tenim un dèficit democràtic important al món… (la majoria de decisions no es prenen a les "suposades institucions representatives"… Als ciutadans i ciutadanes, no se’ls deixa participar lliurement en la presa de decisions sobre el que els afecta).
Europa és una altra gran estafa. Una unió que havia de servir per ajudar-se de forma mútua resulta que és un club privat per ajudar-se entre els grans oblidant-se dels petits.
Es parla molt de desocupació com si tot fos això, però la veritat és que la precarietat arriba a tots els àmbits de la vida de les famílies i de les persones.
Si mirem les dades, les grans protestes que ha fet la gent durant aquests últims quinze anys són degudes a les males condicions de vida que suporta la gent a les ciutats.
La gent està descontenta amb tot, com funcionen les coses en general, no es tenen en compte les necessitats reals. S’explota i esprem els que menys tenen. I els valors humans han desaparegut de tot arreu. Tot és materialisme.
La gent que treballa o bé està treballant en una feina sense sentit, que no li aporta res, o be està precaritzada. Enquestes que s’han fet recentment a EUA diuen que un 70% de la gent contestava que o bé odien el treball que fan o bé no els importa gens.
En lloc de plantejar-se quin tipus de treball necessitem, on les persones recuperin la seva dignitat i la seva autoestima, només ens plantegem treball sí o no, i a més precari.
Fer polítiques enganyoses promocionant, per exemple, el concepte d’emprenedoria és condemnar molta gent a la frustració i a l’engany (una autoexplotació) quan no hi ha recursos per a tothom, hi ha massa barreres… En lloc d’anar al moll de l’os, intentant buscar oportunitats més adients, tenint en compte la realitat social i les necessitats (com per exemple poden ser l’emprenedoria o economia social i col·laborativa, el cooperativisme, etcètera).
El sistema neoliberal ens ha retornat a les condicions de treball del segle XIX (reduir el poder dels treballadors i treballadores i posar-los en una posició en què no siguin capaços de resistir els processos d’explotació massiva).
La tecnologia i els avenços científics (no socialitzats) han fet que el treball sigui redundant.
D’aquesta manera es destrueixen milers de llocs de treball (avui dia qualsevol pot ser informàtic, fer programes i el que calgui amb les noves tecnologies…). Es va desqualificant el treball. Al capitalisme, no li agraden els monopolis (és la dinàmica diabòlica de l’estalvi de treball). Quin salari té avui un programador informàtic? Res a veure amb fa 20 anys.
Hem d’anar cap a una redistribució radical de la riquesa i promoure el treball amb honestedat i imaginació, per exemple en sectors abandonats (atenció a les persones, serveis socials, salut, educació, cultura…).
Davant d’aquest panorama, tenim molt a fer a Terrassa, per defensar el dret a la ciutat.
Cal voluntat política, social i individual (bé per fer i construir o autoconstruir des de la nostra ciutat) o bé per pressionar i provocar canvis en àmbits institucionals i de poder superiors, però no ens podem quedar quiets.
Per començar hem de saber impregnar la gent dels valors humans que sustenten la força per poder defensar qualsevol dret humà o social, la base de tot, i també d’un nou sistema social, polític i econòmic que ens allunyi d’aquesta barbàrie.
L’autor és advocat i activista pels drets humans i socials
