Entre la immensa indiferència de la ciutadania, l’AVE continua essent un magnífic monument a la manera "aznariana" d’entendre Espanya com una mena de gegant maqueta de trens que van amunt i avall, vertebrant el país. Buits, sí, però sempre amunt i avall, perquè això de vertebrar Espanya no té preu. L’exemple de l’AVE a França és espectacular, no menys espectacular que els "tejemanejes" judicials de l’expresident balear Matas o de l’exalcaldessa de València Rita Barberà, o els de Bárcenas, l’home dels discos durs. Aquí el personatge que hi ha pel mig és en Florentino, un vell conegut, gran patriota, per suposat, que ja s’ha emportat una pasta per la planta Castor i que ara vol treure una pasta per l’AVE a França. El negoci no li ha sortit bé: està un 70% per sota de les previsions i ara vol cobrar. De moment el govern espanyol li ha dit que no, però tranquils, els seus advocats ja treballen a tota màquina per aconseguir una bona indemnització. Aquell tren que va ser capaç de reunir Mas i Rajoy amb motiu de la inauguració ha resultat que no feia tanta falta al país. A qui sí que li feia falta és al conglomerat de grans constructores que sempre obtenen grans contractes públics i que somien amb AVE, corredors mediterranis, autopistes rescatables, aeroports impossibles o ports de secà. El que sigui, mentre estigui ben lligat amb contractes que garanteixin que no corren cap risc i que, si hi ha pèrdues, se les quedarà l’Estat. Un magnífic exemple del clàssic capitalisme "de amiguetes", que no és res més que el de sempre: aquella casta eterna acampada sobre l’Estat, com deia Azaña, sangoneres insaciables de les quals també tenim uns quants magnífics exemples a Catalunya. Ara, l’AVE de Florentino ens sortirà, pel cap baix, per uns cinc-cents milions, interessos i altres cosetes al marge, a sumar als tres o quatre mil del cas Castor. I no escoltem ningú, ningú, reclamar que s’acabi la bogeria de l’AVE. No interessa que s’acabi, aquesta és la crua veritat. Pel bé d’Espanya, clar. Aquest és el model.
