No us n’anireu mai. No votareu. No podreu escapar-vos d’Espa-nya. No us sortirà gratis el desafiament. No us en sortireu. No arribareu enlloc. No us ajudarà ningú. No, no, no i no al quadrat. La major part de la política espanyola és una simplista i immutable negació. Els és indiferent que vuit de cada deu catalans vulguin votar i decidir quedar-se o marxar. Se’ls en fot que surti al carrer una gentada any rere any. El 80% de la política espanyola s’ha quedat ben a gust amb el cadàver de la Constitució i no està disposada a moure’s ni un mil·límetre, perquè sap que en qualsevol cas hi sortiria perdent. No només per Catalunya, que podria ser perfectament que votés pel divorci amb una majoria indiscutible, sinó també perquè el mal ja estaria fet: es veuria que es poden convocar referèndums vinculants i que no s’enfonsa el món. Això sí que seria un drama, perquè el sistema del 78 duraria dos o tres referèndums com a màxim… Per tant, el "no" serà la resposta habitual, acompanyada d’unes quantes amenaces en to seriós i una rialleta indiferent davant dels manifestants, amb un menyspreu aspre: ja se’n cansaran, pensen… En fi, que vagin fent. Al final, deixaran sense arguments fins i tot els que no desitgen la separació. Però això no arribarà fins que entrem a la fase realment dura i dramàtica, potser en algun moment de l’any que ve.
Els detalls del desenllaç són imprevisibles, ara per ara, però l’escalada nuclear i devastadora no està tan lluny i, tal com està tot, ha esdevingut pràcticament inevitable… La història es fa així, no té massa remei: algú s’haurà de rendir.
