Ens trobem en un moment his-tòric de profundes transformacions. Per citar només alguns fets, estem immersos en la globalització, en una contínua evolució cultural. Assistim a uns fluxos migratoris de naturalesa econòmica i a uns desplaçaments a causa dels conflictes bèl·lics, sense precedents, que ben segur influiran en la configuració futura dels nostres pobles, ciutats i països. D’altra banda, a més de la influència que tradicionalment exercien els mitjans de comunicació, hem d’afegir ara la irrupció poderosa de les noves tecnologies. Quan els adults amb prou feines distingim entre Tuenti, Facebook o Twitter, els joves ens diuen que ja estem desfasats, i que ara es parla més d’Instagram o Snapchat, o més darrerament de la captura de pokémons. I és que els més petits de la casa dominen aquestes tecnologies que meravella. No cal ser un expert en pedagogia per adonar-se que s’està produint una autèntica revolució digital que influeix també en la configuració de la ment de les persones.
I, al mateix temps que ens anem adaptant a les noves situacions, assistim a diferents espectacles polítics que ens produeixen una gran perplexitat. Potser ens trobem davant d’una cruïlla especialment difícil. Ara bé, seria una llàstima que, quan la democràcia representativa del país s’ha consolidat en les darreres dècades i han tingut lloc progressos en l’ordre social, econòmic i cultural, la ciutadania pogués acabar en el més absolut desencís respecte als polítics i governants, més encara agreujat pels casos de corrupció. Certament la política és un "art nobilíssim", i el poder, exercit com a servei als altres, ennobleix i dignifica; en canvi, si s’exerceix com a domini o cercant només el benefici propi, deshumanitza i degrada. Com va assenyalar encertadament Winston Churchill: "El polític es converteix en estadista quan comença a pensar en les pròximes generacions i no en les pròximes eleccions".
Penso ara en els pobles i ciutats del Vallès Occidental i del Vallès Oriental que conformen la nostra diòcesi egarenca, amb tant de potencial en tots els sentits; penso en Catalunya, terra d’acollida, de trobada de cultures, de mestissatge, amb les seves arrels cristianes. Penso en Espanya, en Europa, en el món sencer. Segons va afirmar Václav Havel, polític, escriptor i primer president de la República Txeca, "la dictadura es basa en la mentida i si la mentida fos superada, si ningú mentís més i si la veritat sortís a la llum, llavors tindríem llibertat". I és que només es pot construir el futur sobre la veritat i l’amor, sobre la justícia i la solidaritat, no buscant el propi interès, sinó el bé comú, des del diàleg, des d’una cultura del respecte i de l’encontre.
Demano especialment en aquests dies a Déu que aquests principis inspirin sempre la tasca dels nostres polítics i governants, i que tinguin mires ben altes, més enllà dels interessos personals o partidistes. I que consti que no ho faig des de la ingenuïtat o el bonisme, sinó des de l’esperança profunda en l’ésser humà. Com ja vam dir els bisbes de Catalunya en el document "Al servei del nostre poble", no correspon als bisbes optar per propostes concretes als reptes nous que se’ns presenten en diferents àmbits; això sí, defensem la legitimitat moral de totes els opcions polítiques que es basin en el respecte de la dignitat inalienable de les persones i dels pobles i que cerquin amb paciència la pau i la justícia (núm. 5). És el moment de les persones creatives que, conformant "minories creatives", siguin capaces de renovar i regenerar la societat en els àmbits socials, culturals i espirituals.
L’autor és bisbe de Terrassa
