Esperar sortides intel-ligents de l’hipernacionalisme espanyolista és somiar truites. La darrera aportació al festival de grans solucions patriòtiques a l’esquerda catalana ha estat de la fiscal de l’Estat: la seva promesa, més mà dura, i de la bona, és tota una mostra d’incapacitat política. Una i altra vegada, amb escassíssimes excepcions, el nucli dur del "madrilenyocentrisme" i del "bipartidisme pata negra" insisteix en la mateixa estratègia: mà dura i mà tonta alhora. Això de Catalunya se soluciona a garrotades: aquesta és la traducció. Ja no en el sentit més literal, com en els vells temps, sinó a base de fiscals que són la veu del seu amo, de tribunals constitucionals convertits en presons de l’esperit constitucional, de lleis endurides, d’anar apujant el llistó de la pressió en tots els fronts, d’amenaces penals, fiscals… Es fa difícil d’entendre que puguin creure’s, de veritat, que així aconseguiran solucionar res. De moment ja estan aconseguint escalfar una Diada més aviat tèbia i confusa. Un èxit, sens dubte. I al final, tard o d’hora, aconseguiran trencar-ho tot. Aquest serà el seu major triomf patriòtic, que tindran segles per lamentar: Catalunya se’ls escaparà. Potser no a la primera, perquè les coses no són tan simples, però sí al segon o al tercer intent. Qüestió de temps. Aniran reduint la possibilitat de fer les coses d’una altra manera i acabaran per provocar el trencament, mentre fan mèrits davant d’Europa per consolidar el desprestigi espanyol. Mà dura, insisteixen. No tenen cap altra resposta política i acabaran obtenint el que busquen: el xoc definitiu. Un dia qualsevol se’ls n’anirà la mà, aquesta mà tan dura que creuen que és la solució de tots els mals. Traspassaran una línia. Ni se n’adonaran. I aquell dia la història farà el tomb que encara no ha fet i que es veu a venir. Ells no, clar. La mà dura els tapa els ulls.
