Guillem Albà, la Marabunta, Katyy Sey , Yolanda Sey, Txarango, Joan Colomo i Clara Segura van animar la nit al Gran Teatre del Liceu amb la sana intenció de sumar espectadors de televisió a la butaca dels teatres. Una nit molt festiva amb aparicions com la de Tortell Poltrona, fugaces i divertides, l’essència del teatre, un moment màgic que es comparteix. A diferència d’altres anys, no hi ha hagut petits avenços de temporada, per contra hi va haver molt d’humor i música. La idea que va estructurar el xou va ser la hipòtesi sobre què passaria si els mitjans de comunicació tractessin el món del teatre com ho fan en el món del futbol.
Què es demana als mitjans i als polítics des del món del teatre? Fonamentalment, que posin en marxa iniciatives que activin, facilitin i ajudin a tenir un país amb una vitalitat teatral d’un país de la vella Europa, culta i amb tradicions mil·lenàries. Compartir teatre com un acte de generositat i de llibertat. La gent del teatre no poden viure en un desert i morir sols lluitant contra la incultura, això no hauríem de permetre-ho.
La gala va tenir la seva roda de premsa al migdia, on Bet Orfilia, directora d’ADETCA (Associació d’Empreses de Teatre de Catalunya), va reflexionar sobre el moment del teatre al nostre país. En primer lloc, un dels llasts del teatre i de les arts escèniques és l’impost de l’IVA al 21%, això vol dir que des del Govern no s’afavoreix el sector que, lluny de tenir una expectativa de vitalitat, energia i estimulació per a la població, veu com aquest impost perjudica sobretot l’accés a la cultura a les classes més desfavorides, convertint la cultura en un producte de luxe. A França i Alemanya l’IVA cultural és del 7%; a Itàlia, del 10%, i a Portugal, del 13%. Espanya té l’impost més alt dels països europeus, però sectors com el porno tenen un IVA superreduït del 4% a Espanya. Malgrat l’interès desolador del Govern, el sector resisteix en un pols memorable, mantenint el nombre d’espectadors en dos milions i escaig que han assistit a 1.166 espectacles amb un 80% de produccions catalanes. Els teatres amb més espectadors són el Gran Teatre del Liceu, al Teatre Tívoli i el Poliorama. Ni el Teatre Nacional de Catalunya ni el Teatre Lliure es troben als primers llocs, els espectadors busquen grans muntatges com "Mamma mia!", "Mar i cel", etcètera.
Els mesos de desembre i gener són bons per al consum cultural, per al públic de la cultura, sembla que el fred és un bon camí per anar al teatre, però l’estiu, la calor, tanca els teatres. Aquesta prodigiosa realitat ens hauria de fer reflexionar tots junts, artistes, productors, professionals de la premsa i empresaris teatrals. La solució està a no cometre el pecat mortal d’avorrir. El teatre ha de tenir l’obligació de fer-se visible entre els invisibles. Una de les línies de treball s’hauria de centrar en les escoles d’espectadors, en la relació del teatre amb la consciència del públic com va fer Eurípides. El costum d’usar el teatre hauria de ser l’obligació primera dels gestors culturals, per no quedar reduïts fins a desaparèixer convertits en nombres menors en estadístiques. Tot i els problemes del teatre hem de celebrar i festejar actes com el de "Catalunya aixeca el teló".
