En una conversa estival amb la psicòloga, escriptora i amiga Jenny Moix em comenta la importància de tenir ànims. Hi ha persones que tenen salut, feina, família, amics, no passen penúries econòmiques i tanmateix no tenen ànims, la vida se’ls presenta amb un anar fent, gris sense alegria. Sovint els ànims molt no depenen de les condicions objectives que podem observar, sinó d’un estat intern, d’una qualitat del sentir. Sense il·lusió la vida té un color gris.
Els ànims són una qualitat de l’ànima, un signe de la seva salut. No els menystinguem, així com cal un mínim de salut orgànica per viure, quan estem malalts els ànims defalleixen, minven les forces i tot és més feixuc. El mateix passa amb l’estat psíquic, ens cal un mínim perquè la vida sigui més joiosa. En el diccionari, la paraula "ànim" es relaciona amb ànima, alè i també amb aire. La vida s’inicia amb un crit, una respiració, i acaba del mateix modus, és ben curiós el parentesc entre els ànims i l’aire.
L’aire, juntament amb l’aigua, el foc i la terra, és un dels elements vitals, una valuosa aportació dels presocràtics. Aquests quatre elements són absolutament essencials per a la vida. En relació amb l’aire, què hi ha de més intangible, impossible d’encerclar, reduir i alhora tan i tan necessari! La vida humana el precisa vitalment, el cos pot passar un temps sense beure, sense menjar, sense dormir, però aguantem pocs minuts sense respirar. La vida, tan preuada, pot perdre’s ràpidament mancada d’aire. L’ànima té un parentesc amb quelcom volàtil.
En aquest moment hi ha una passió delirant per la quantificació, tabulació, tot es pretén reduir a xifres. L’estadística no pot mesurar el dolor moral, hi ha una part de l’ésser humà que s’escapoleix al control, és en aquesta part que situem allò de més essencial.
En el violí trobem una petita peça, cilíndrica, humil, la darrera peça que el lutier col·loca a l’interior, la col·loca curosament per l’obertura en forma d’efa que hi ha a la tapa superior. Aquesta peça s’anomena ànima, i d’ella depèn la bona sonoritat de l’instrument. L’ànima uneix la tapa superior amb la inferior, fent que vibrin a l’uníson, altrament el so de l’instrument seria desagradós i caòtic. Un Stradivarius sense l’ànima i la seva correcta col·locació no emetria el so esperat. En aquest instrument i a tots els violins els és imprescindible. També en tots nosaltres dels ànims depèn la força i la vitalitat per viure.
Tenir ànims no és una qüestió de voluntat, més enllà de les recomanacions dels llibres d’autoajuda, missatges com: "endavant", "no et ratllis", "cal ser feliç". Tot plegat un discurs força maníac tan eloqüent com inconsistent. Els ànims autèntics han de sorgir, brollar, néixer, no podem manar-los, però sí que podem tractar d’establir les condicions perquè emergeixin: fer allò que ens fa sentir bé, que agrada, que reconforta, no complaure’s en el malestar i en el victimisme estèril.
Ens cal confiar que els ànims, si som pacients i no desistim, vindran, sentirem els seus efectes talment com aquells brots verds, tímids, que veiem al cap d’uns mesos en un bosc cremat.
Llegim en un dels textos de Miquel Martí i Pol, un poeta que malgrat la seva malaltia mai va claudicar: …"i sobrevisc aigües amunt del somni tenaç com sempre".
L’autora és psicòloga clínica. Psicoanalista
