Hem acabat l’agost amb aquella mena de notícies que haurien de servir per fer créixer l’autoestima local i proporcionar la confiança necessària per encarar amb força nous projectes de futur. N’hi ha que són més simbòliques que no pas resultat de cap mèrit actual, com és saber que l’escala de cargol de la xemeneia de la Bòbila Almirall no tan sols és la més alta, sinó la segona més bonica del món. D’altres són resultat de l’esforç i la tenacitat de persones que porten el nom de la ciutat arreu del país, com és el cas dels Minyons de Terrassa, amb una actuació magnífica a la diada de Sant Fèlix a Vilafranca.
També s’han conegut dades que, sense ser per fer repicar les campanes, sí que mostren una recuperació continuada del pols econòmic de la ciutat. Disminució de l’atur, noves inversions, capacitat exportadora, recuperació del consum privat, reactivació del mercat de l’habitatge… Tot sigui dit amb precaució i mesura però, com que hi ha un creixement econòmic general del país prou significatiu -força més a Catalunya que a l’Estat espanyol o Europa-, cal pensar que allò que passa a Terrassa és reflex d’un procés més ampli i, per tant, més estable.
Acabem també l’estiu amb les dades del cens a 1 de gener de 2016. Un demògraf se les hauria de mirar amb més expertesa, però el fet que la població s’estabilitzi en aquests pocs més de 215 mil habitants em sembla també una bona notícia. La ciutat s’hauria de recuperar de la crisi durant uns anys sense més creixements com els que sembla que es van allargar fins a 2012. És cert que està envellint, i aquesta és una qüestió que reclamaria previsions de futur en les polítiques municipals, sovint massa distretes en debats tan oportunistes com irrellevants i només guiats per provocacions populistes. Amb les dades que tinc no puc saber quin és l’impacte del procés de “depuració administrativa” que ha fet saltar del cens més de 3.000 persones i n’ha donat d’alta 900 més, expressió d’una gran mobilitat demogràfica que fa difícil que els registres siguin prou precisos. Per posar un cas: quants joves terrassencs han marxat a l’estranger i no consta al padró municipal?
L’estiu també sol portar notícies que cal qualificar de tristes, com ha estat la mort del pedagog -i amic- Josep Maria Jarque. El vaig conèixer a l’escola Fàtima quan n’era director, a finals d’octubre de 1968, quan una colla de persones ens hi vam aplegar per escoltar clandestinament -en un casset- el sermó que havia fet l’abat Cassià Just en ocasió de la mort de l’abat Escarré. Vam tornar a trobar-nos al Departament d’Ensenyament els anys 1987 i 88, quan n’era el cap del Servei d’Educació Espacial i jo dirigia la revista Crònica d’Ensenyament. I, sobretot els darrers anys, compartíem passió i preocupació per la independència del nostre país. Tot, fins a coincidir, el 2014, en la concessió del Terrassenc de l’Any. Una gran persona, d’un enorme nivell cultural i amb un extraordinari recorregut professional sempre avançat, crític i innovador. He dit que la notícia era trista en el pla personal, però ens ajudaria a passar el mal tràngol si sabéssim incardinar el seu exemple en el model de futur que la ciutat necessita. Al capdavall, va venir a Terrassa perquè un grup de ciutadans preocupats per l’educació dels discapacitats van saber anar a buscar el millor expert del moment i hi van confiar. Un bon exemple per a tothom.
