Als vuitanta-quatre anys, ens acaba de dir adéu la Josefina Alonso. Ha estat aquest prop-passat divendres. Pel nom, serien molts els qui es quedarien igual. Altra cosa serà, però, quan hagin llegit el títol de l’article. Era tan coneguda, a nivell popular, que fou nomenada Capgròs fa sis anys.
Ella era qui tenia cura d’anunciar -any rere any- l’arribada de la tardor. Ho feia a la seva parada de castanyes, a tocar del portal de Sant Roc. Al bell mig del passeig de la Rambla d’Ègara. Amb olor característica i inconfusible. Amb la seva simpatia habitual. Li han faltat ben pocs mesos per fer-ho realitat de bell nou. Amb un munt d’anys a l’esquena -sí- però no volent abandonar mai la nau.
Enguany, ja no serà igual. La melangia associada a aquest període tan evocador tindrà un toc diferent. A mitja tarda, quan sortim a fer un tomb pels carrers del centre, el fred de l’anomenada primavera de l’hivern serà similar. L’aire de l’ambient, però, ens oferirà un regust diferent. Com si notés el buit de la seva figura. Tal vegada, a algú, li semblarà excessiu el que dic. Si ens deturem, tanmateix, a preguntar-ho a molts comerciants de la zona o vianants que pul·lulen per aquells entorns, entendran el sentit de l’afirmació.
Amb el màxim respecte i sentiment, gosaria dir que gairebé formava part del mobiliari urbà. Tant es feia estimar que som molts els qui trobarem a faltar el seu somriure. El record de la vall on va viure no s’esborra pas fàcilment. Seguirà viu entre nosaltres. Entre moltes altres coses, ens hi ajudarà la cadència del fullam que deixen caure els plataners de la Rambla. Alhora, quan arribi la Festa Major, la ressuscitarem (de forma virtual) en gaudir del Ball de Nans, amb la resta de germans capgrossos.
Són molts els qui encara critiquen el Consistori perquè la reforma d’aquesta artèria de la vila l’ha deixat flonja. Fins i tot, hi ha qui va més enllà i la titlla de morta. Jo no hi estic d’acord. Els vianants som animals de costums fixos. Acotem el nostre recorregut o la nostra passejada habituals al borreguisme dels carrers típics: Sant Pere, Gavatxons, Major, Cremat, Font Vella, Plaça Vella i un xic el Raval de Montserrat. Què ho fa que Volta, Rutlla, Vall, Pare Llaurador, Nou, la Rasa o Portal Nou no remuntin? Tot plegat sense referir-me a l’eterna cantarella teledirigida i interessada de la Plaça Nova. Caldrà preguntar-ho als tècnics comercials. Aquells que fan estudis de mercat sobre rutes de vianants. En el benentès que aquest tema ni tan sols es va alleugerir amb la norma municipal contra el comerç fred (bancs, caixes o oficines d’asseguradores). La nostra Josefina mai no es va queixar per la ubicació de la seva paradeta. Malgrat els cants de sirena que soterradament argumentaven la manca d’escalf de la via on la va tenir sempre. El problema d’una suposada fredor no rau pas en l’absència de vehicles privats. Les causes van molt més enllà. Citant un sol punt, crec fermament que urgeix una regulació municipal de les terrasses dels bars. La invasió indiscriminada/anàrquica de taules a dreta i esquerra converteix el passeig central en una ziga-zaga molesta.
Bé. Al moment que plorem la marxa de la castanyera, fem vots. Tant de bo que, ben aviat, assistim al naixement de moltes figures com la seva. Situades, a tort i a dret, en diferents racons ciutadans. Essent així, la vida esdevindrà molt més agradable.
